La carta als Reis que no vull escriure

Fa ara dos mesos després d’aquella fatídica nit del 29 quan tot es feu fosc, fangós i lleig. Continuem travessades anímicament i emocionalment per la pena de les víctimes, l’horror del paisatge amb vivendes arrasades i vehicles que són runes, tindre en la pell la cicatriu de l’espant (una estampa de devastació que ni les pel·lícules apocalíptiques), l’angoixa del futur (l’immediat i més enllà).

La ràbia per la incompetència, la impotència i el desemparament, però també les mostres de compromís pel bé comú, de solidaritat i tendresa, la gratitud infinita al voluntariat i l’ajuda de tanta gent anònima que han sigut exemple i refugi de vertadera humanitat i on la seua aportació és imprescindible per a construir societats millors. Cal destacar la lliçó dels nostres jóvens que han estat a l’altura (i més amunt) que tots nosaltres.

És Nadal i francament se’ns fa difícil (o almenys a mi) compatibilitzar l’alegria de l’esperit nadalenc, amb les absències (humanes i materials) que pesaran molt, per més Nadal que siga. Passem els dies i transite intentant transformar el patiment en esperança, força i coratge. Per això, la meua carta als Reis ha de ser tan ambiciosa com la realitat em permeta i tan esperançadora i solidària com puga. El poble valencià ha patit moltíssim, no cal ni descriure-ho, i la resposta ha d’estar a l’altura en termes de recuperació i reconstrucció.

Demane als Reis, en primer lloc, que ens porten empatia i decència. El desastre viscut mereix exigir solucions, els ho devem als que no tenen veu i estendre’s als qui estem lluitant dia rere dia.

2n. Que les ajudes arriben ràpides i adequades perquè la nostra gent i els nostres teixits social i productiu no poden esperar més. Encara que no ho parega, les institucions públiques són les que salven el poble, per això eixa és la seua funció. Urgència, prioritat i necessitat s’han de conjugar.

3r. Per memòria i futur cal conèixer el territori i la seua gent. Som terra de barrancs i amb una climatologia canviant amb el pas del temps i com que l’emergència ha d’estar al nostre ADN, apliquem ja les solucions àmpliament contrastades i demanades: necessitem el desviament del Barranc, construir planures de desbordament, unitats d’assistència i emergència ben dotades, coordinació i competència. Solucions tècniques, perspectiva social i allunyada de càlculs polítics i econòmics.

4t. Cal una gestió eficient, coordinada, amb transparència, ètica i atenció social. Àmbits com la reconstrucció, la vivenda, la salut mental, la sanitat, l’educació, l’ocupació o els serveis socials, no poden deixar-se en mans d’ineptes, inexperts, absents o aprofitats. No necessitem «salvadors», ni paternalismes, ni visites sorpresa amb somriures alients, necessitem gestors amb una visió clara i sense interessos personals ni partidistes. Necessitem una administració que entenga que el poble valencià és l’única prioritat i polítics que puguen aguantar la mirada de la nostra gent perquè són conscients del dolor que gestionen. S’ha de saber on s’està, per a què, qui i com, i no patir la tremenda vergonya de qui hi havia d’estar i no hi estava. Per decència i prestigi ho demane.

Hauria d’estar escrivint una altra carta als Reis, ni tan sols això hauria de ser una carta a ses majestats d’Orient, sinó un esbós del full de ruta que el nostres pobles necessiten per a alçar-se emocionalment, socialment i responsablement per a tindre un futur digne.

Als meus reis els continuaré demanant esperança, prosperitat, salut, progrés i gratitud, com sempre i afegiré a la carta, que la gent puga sentir, entre l’aigua i el fang, l’orgull i l’alegria, de no ser res si no s’és poble.