Final de la dictadura

L’any 1975 ha passat a la nostra història pel fet del traspàs de la persona que encarnava la dictadura, imposada el 1939 amb la victòria després d’ una guerra civil. Durant anys, allò que fou l’antifranquisme havia lluitat contra tal dictadura sense èxit, tot i que resultava evident la caducitat del Règim, tanmateix, circulaven rumors sobre la fràgil salut del ‘Caudillo’.

A gener d’eixe any no veiem perspectives de canvis de calat, puix el Govern de Arias Navarro mantenia la línea estricta del franquisme: dictadura, repressió i recerca de recursos econòmics. La gent que manteníem una oposició activa no teníem altra opció que resistir, això sí, emprant les eines que teníem a l’abast, tals com exigir millors condicions de vida i llibertats, burlant la legalitat i manifestant el nostres desitjos democràtics.

Sovint la dinàmica dels fets registrava colps repressius, amb detencions, tortures, multes i empresonaments. El Tribunal d’Ordre Públic, amb seu a Madrid, i en alguns casos el tribunals militars, donaven cobertura jurídica a eixa acció repressora. Aleshores, en tant que lletrat, juntament amb altres companys i companyes, vaig participar en la tasca de defensa dels imputats pels delictes considerats contra la seguretat de l’Estat, les quals, en la majoria d’ocasions eren resultat de l’exercici de la llibertat per part de la ciutadania. Doncs, anàvem a la ‘villa y corte’ al Palau de les Saleses, seu del TOP, suprimit a gener de 1977, a defensar als acusats i denunciar el sistema penal existent.

Precisament en eixe any 1975, la repressió es centrà en un grup polític concret, que incitava a una revolta popular contra la dictadura, tot sense deixar de perseguir a altres militàncies. Es tractava del FRAP (Frente Rovolucionario Antifracista y Patriòtico). Al nostre territori, aquest grup feu algunes accions cridaneres, sense atemptar a la vida de les persones, no obstant, es produïren detencions a Xàtiva, la Ribera i València.

El nostre despatx va estar un dels que va assumir la defensa d’aquesta gent, tractant fer allò que es va poder com a defensa. A nivell d’Estat, deguem recordar com aquest colp repressiu portà la condemna i afusellaments de setembre de 1975 de tres militants del FRAP i dos de ETA.

El cicle de la vida, aquell 20 de novembre, ens conduí al traspàs del dictador. El franquisme, però, no acabà eixe any, sinó que s’obrí un procés, batejat amb el terme ‘transició’, amb daltabaixos i tensions, fins ni tot, amb episodis violents i ‘altres de pactes polítics. De tot això, caldria parlar i debatre.

Hui sembla que recordar aquell any de 1975, de dictadura i de començament de la seua extinció, és motiu de polèmica, amb tota seguretat interessada. Una vegada més pretenen que tornem al silenci, i a l’oblit. Perquè negar la realitat històrica?. Les noves generacions tenen el dret a conèixer d’ on venim i , sobretot, a valorar allò que gaudim en un sistema democràtic, com són els drets a pensar, opinar i elegir