Opinión | NI UN MOMENT DE GLÒRIA

El 47 i la Constitució

En aquells dies ja la vivenda i la immigració eren uns dels grans problemes a les ciutats més importants de l’Estat.

El 47 s’ha convertit en símbol de la lluita veïnal a Barcelona i també la dels veïns i veïnes de totes les ‘banlieues8 de les grans ciutats per reivindicar uns serveis públics indispensables pel seu barri. Aquell bus vermell que un conductor de autobús, veí del barri de Torre Baró, va segrestar per dur-lo, travessant els estrets i costeruts carrers d’aquell barri de antigues barraques, fins la plaça més alta, fou el triomf dels veïns sobre l’ajuntament barceloní, dirigit per l’últim alcalde del franquisme, després de moltes demandes d’un transport públic que el consistori negava amb l’excusa que mai un bus podria passar per aquells estrets i costeruts carrers.

Arran de l’estrena de la pel·lícula ‘El 47” vaig tornar a llegir ‘Els altres catalans’ on Paco Candel passa revista, des de dins, als problemes d’aquella immigració d’al·luvió que va arribar a Barcelona, primer per construir el metro i les obres de l’exposició Internacional de l’any 1929, i després d’abril de 1939 fugint de la repressió franquista i de la fam. Candel, de qui aquest any commemorem el centenari del naixement, va viure en ell mateix molts dels problemes que van patir tots aquells que arribaven a Barcelona, després de interminables hores de tren en ‘El Sevillano’, en busca d’una major qualitat de vida. No ho van tindre fàcil.

Una vegada a Barcelona el problema era trobar un lloc per viure. I, gairebé sempre, la solució va ser el barraquisme, autoconstruir una barraca que fes les funcions de llar familiar. De dia treballaven, generalment de paletes, i per la nit i en hores lliures construïen la barraca amb la por a que arribés la policia i enderroques aquella misera vivenda on havien posat totes les seues esperances. El cap de la Brigada policial encarregada d’aquestes miserables tasques d’enderroc era un oficial de l’exèrcit reconvertit en cap de la policia municipal, un fill del qual, anys després, seria Ministre de l’Interior amb el PP, el tristament famós presumpte delinqüent Fernàndez Díaz. Altres immigrants tenien menys sort perquè acabats de baixar del tren a l’estació de França la policia els retornava als llocs d’origen.

En aquells dies ja la vivenda i la immigració eren uns dels grans problemes a les ciutats més importants de l’Estat. Dissortadament avui continuen ocupant llocs primerencs en la llista de les preocupacions ciutadanes. Ara els immigrants arriben de més enllà de les fronteres de l’Estat, tenen més,dificultats per trobar un treball que els pugui garantir els documents necessaris per continuar legalment a la terra on han decidit arribar en busca d’una vida millor, un lloc on molts no arriben, es queden pel camí entre les aigües de la mar, i altres seran retornats als llocs d’origen, mentre que els que es queden tindran molt difícil trobar una vivenda digna i tornen a existir els assentaments barraquistes.

El 47 es un bus metaforic, perquè també és l’article de la Constitució que diu que tots els espanyols tenen dret a una vivenda digna. Un article més d’una Constitució que molts dels que la defensen no fan res pel seu compliment. Una Constitució ja fa temps obsoleta on sembla que sols es compleixen els articles que ens imposen drets mentre els poders públics obliden complir amb els drets dels ciutadans.

Tracking Pixel Contents