Opinión

Rovellet ens deixa orfes

No volia homenatges, llibres ni estàtues, solament demanava que s'invertiren eixos diners per a promocionar aquest esport mil·lenari

Antoni Reig, 'Rovellet', el pilotari que ens ha deixat orfes

Antoni Reig, 'Rovellet', el pilotari que ens ha deixat orfes / J.Roch

Rovellet ens ha deixat orfes. Entrar al trinquet de Pelayo ja no és el mateix, encara que la seua presència continue tan viva com sempre i vulguem recuperar-la amb actes d'homenatge com els del passat dissabte, amb una imatge seua en gran que pràcticament mirava a la seua foto de l'Olimp de Pelayo.

Entrar amb Rovellet a Pelayo era com entrar al Café Gijón amb Paco Umbral i César González-Ruano, com passejar amb el mestre Curro Romero per la Maestranza de Sevilla o amb Marilyn Monroe pel Passeig de la Fama de Hollywood. Una sensació única, sí.

Entrar a Pelayo

Dins de Pelayo se li tractava amb fe de baptisme de creients de la seua religió, però que era una fe real d'aquells que sí que el van veure jugar. El seu magnetisme era propi d'un mantell sagrat. N'hi havia prou amb mirar-ho per a entendre el seu simbolisme. Ell en si mateix era un continent translúcid que ens recordava la superioritat de la saviesa sobre la resta dels actes humans. Entrar al trinquet al seu costat era una nova dimensió de la realitat en la qual la llei de la gravetat havia passat de ser una llei física a una espiritual i totes les paraules no queien pel seu propi pes, sinó pel respecte que infonien. Darrere dels seus ulls tenia una espècie de mapa vital i sentimental ple d’esforços i alegries.

Rovellet ens deixa orfes ja no sols de la seua presència sinó d'una manera única d'entendre la pilota valenciana: volent-la com pocs pilotaris ho han fet de llarg a llarg de la història. No volia homenatges, llibres ni estàtues, solament volia que s'invertiren eixos diners per a promocionar aquest esport mil·lenari amb una cultura de segles que tenia en el mateix Pelayo el seu particular Ítaca i en Antoni Reig, el mestre Rovell, el seu particular déu viu, l'últim del quadre d'honor de la galeria de Pelayo que completen Nel de Murla, Xiquet de Quart, Juliet d’Alginet i Paco Cabanes, ‘El Genovés’. Només calia veure com veia, tocava i agafava la vaqueta, amb una intensitat com d'amor patern.

La mà de Rovellet i una pilota de vaqueta, dins del trinquet de Pelayo

La mà de Rovellet i una pilota de vaqueta, dins del trinquet de Pelayo / Eduardo Ripoll

Precisament, no oblidava quan Nel de Murla el portava de la mà a l'escola que, en aquells dies, era a l'Ajuntament de València: "Em fixava en la seua manera de ser".

Ell era l'últim símbol viu, el mite de memòria privilegiada perquè una llarga xarrada amb ell era d'eixes que un no volies que s'acabaren perquè disparava anècdotes genials. Atropellava el seu valencià amb un argot tan indesxifrable com el seu joc clàssic.

Època gloriosa

Per les seues mans han navegat les emocions de tota una època gloriosa de la pilota, quan la gent creia més en la cultura i encara no ho sabia. Mai perdia eixa virginitat vilatana de quan somiava de jove amb conquistar la catedral de pilota mentre semblava escapat d'un quadre del Greco, eixut i fi amb un estil inimitable.

El gran Rovellet estava joveníssim als 92 anys fins que el càncer el va atacar definitivament i ja no volia ni baixar de casa a prendre café en la cafeteria Martín, en el mateix carrer Pelayo on va nàixer, va viure i va morir. En el número 18, on té un taulell que el recorda amb la data del seu naixement errònia que caldria corregir. Ja tampoc volia encendre's una cigarreta. Però cada vegada que m'encenc un, intente semblar-me a ell. Fumar com el Rovell, igual que caminar com el Rovell o vestir com el Rovell, encara que ens haja deixat orfes. Però la seua petjada continua indeleble. Eixa és la seua veritable grandesa, mestre.

Tracking Pixel Contents