Opinión | Perquè em dona la gana

Com si res

Una superviviente del campo de Auschwitz este martes, durante actos del 80 aniversario de la liberación.

Una superviviente del campo de Auschwitz este martes, durante actos del 80 aniversario de la liberación. / E.P.

Fa uns dies escoltava de viva veu en un informatiu de TV el testimoni d’una supervivent del camp de concentració d’Auschwitz dir que no havíem aprés res i que l’holocaust, en forma moderna, o fins i tot, literal podia tornar a passar.

De fet, a la frontera entre els Estats Units i Mèxic les expulsions massives de persones que només volen tindre unes millors condicions de vida són un fet agreujat des del mateix moment que Trump va aplegar a la Casa Blanca.

Però a l'Europa social i dels drets tampoc ens quedem enrere. A Itàlia amb Meloni al capdavant del govern, a Ucraïna amb Zelenski que per molt europeista que es vulga disfressar, continua sent un feixista, com ho és Putin a Rússia o Orbán a Hongria, Le Pen a França o Abascal ací a casa nostra, són clars exemples del que encara és la ultradreta. Quasi tots ells i elles tenen en comú el negacionisme de l’holocaust i les seues conseqüències, com ho van ser els camps de concentració. I això per no parlar de Netanyahu que, amb la seua política a la Franja de Gaza o ara mateix a Cisjordània, està sembrant, de nou, la llavor de l’antisemitisme.

Negar la història real del que va passar a Europa al llarg del règim nazi o a l’Estat Espanyol amb el feixisme franquista i voler-ho disfressar com a situacions ideals, és obrir les portes al fet que torne a passar i, per tant, que allò que estem rebutjant perquè va contra els drets humans es repetisca.

“Només” han passat huitanta anys de l’alliberament d’aquell camp de concentració i, per tant, del final de la segon gran guerra mundial on van perdre la vida entre cinquanta i seixanta milions de persones entre combatents i civils. I no en van ser més gràcies a iniciatives com la de la catalana Neus Català, presonera que va ser deportada a Ravensbrück, on va ser obligada a treballar en la indústria d'armament. Allí va formar part de l'anomenat Comando de les gandules, un grup de dones que boicotejava l'elaboració de les armes que es fabricaven en Holleischen, una fàbrica que depenia del camp de concentració de Flossenbürg. Gràcies al sabotatge, moltes dones forçades a treballar en aquella fàbrica van inutilitzar uns deu milions de cartutxos i van desbaratar nombroses màquines de fabricació d'armament i van evitar la mort de moltes més persones.

La reivindicació de la memòria democràtica tant a Europa com a l’Estat Espanyol és més necessària que mai per a combatre els radicalismes de la ultradreta emergent i els seus postulats, no sols econòmics que augmenten les desigualtats entre les persones, perquè el seu model és el capitalisme més salvatge i ultraliberal, també per recuperar la memòria de persones i moments que van canviar la història.

L’alliberament dels caps de concentració nazis ens va permetre conéixer la brutalitat del règim que esclavitzava, fins i tot a criatures, per a treballar com a esclaus abans de ser assassinats als camps de concentració i ser cremats els seus cossos als mateixos crematoris dels camps.

Però no podem oblidar que ací al territori espanyol van copiar aquestes brutalitats i el feixista dictador també els va practicar. Ací fins on jo sé no hi havia crematoris, però als dissidents polítics, sexuals, etc. se’ls assassinava igual, després d’haver-los esclavitzat treballant.

No debades a l'Espanya franquista van funcionar, almenys, entre prop de dos-cents i tres-cents camps de concentració des de 1936 fins a 1947, alguns amb caràcter estable i molts altres provisionals. La xarxa de camps era un instrument de la repressió franquista, com abans ho havia estat per al nazisme.

Escoltar de la veu d’una supervivent de l’holocaust després de huitanta anys dient que ara mateix semblava que no haguera passat res, em va impressionar en gran manera, perquè significa el fracàs de tot el que s’ha fet després d’allò. El fracàs de l’ONU? De la construcció d’un nou ordre mundial? Aquests huitanta anys no ens han ensenyat res cap a com mantenir la pau al món? La mort i l’assassinat de tantíssimes persones tant a Europa com a Espanya no ens han ensenyat que la pau és un tresor que cal preservar per damunt de tot?

Vull pensar que hi ha gent al món llesta i sabuda que està treballant per la pau al món encara que siga en secret perquè fets com els ocorreguts a mitjan segle passat a Europa i a l’Estat Espanyol no es tornen a donar mai més, per molt que els feixistes ho desitgen. No el podem donar la raó en res. I cal combatre’ls des de la democràcia. Sempre des de la democràcia, el sistema en el qual ells i elles no creuen.

 

Tracking Pixel Contents