El capellà i la dana

Una joia literària valenciana que tinc en la meua prestatgeria és El dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Aquesta obra, probablement escrita per Melcior Miralles, aporta informacions interessants i sorprenents sobre la vida quotidiana del segle XV a la nostra ciutat. En més d’una ocasió he rellegit aquest llibre amb els meus alumnes ja que ens ajuda a comprendre la València del quatre-cents. En les seues pàgines trobem notícies de pestes, successos, enfrontaments entre famílies, arribades de reis, festes fastuoses, predicadors ambulants, crema de bíblies, incendis...

Especialment cridaneres són les informacions que dóna el capellà sobre l’oratge. Ens conta, per exemple, que el 28 de gener de 1444 a València hi hagué una gran nevada; fet que pocs valencians hem tingut l’oportunitat de viure. La neu arribà a dos pams en la ciutat i també caigué al costat del mar. Llàstima que cap veí d’aquell temps tinguera mòbils per haver immortalitzat la ciutat emmurallada amb color blanc. Anys després, el capellà ens informa que entre el 1455 i el 1457 València patí una forta sequera, tant és així que, segons ell, es van assecar les fonts, l’Albufera es quedà sense peixos i les terres no donaren fruits.

Pel que fa al que hui anomenem com dana, al llibre es relaten diversos episodis esgarrifosos. Entre ells, el que més em crida l’atenció, per la similitud amb el que ocorregué el passat 29 d’octubre, fou el que patí València a la tardor de 1475 i que s’allargà fins a gener de 1476. El divendres 17 de novembre començà un període de pluges que afectà a València. Plogué a bots i barrals tot el cap de setmana. Al dilluns la pluja encara es va fer més intensa: "començaren les grans espantables aigües que tres dies e tres nits no cessà la gran pluja ultra mesura, que paria que los cels foren oberts e que lo mon degués perir." Ens assegura l’autor del dietari que mai s’havien vist com baixaven els rius, els torrents i els barrancs. Llegir aquestes paraules del segle XV posa els pèls de punta després del que vam viure recentment. Les aigües, segons el seu testimoni, derrocaren ponts, assuts i terres, deixant al seu pas arbres caiguts. Ens conta que les gents no pogueren eixir de les seues cases i que els queviures començaren a escassejar. L’1 de desembre el riu derrocà tres arcades del pont del Real. Gran quantitat d’habitatges de la ciutat es vingueren avall. Brollaren fonts no conegudes fins aleshores. El 6 de desembre el terror per la pluja fou grandíssim ja que València pareixia que anava a desaparèixer per les tronades i pels llamps. Caigueren torres i no hi havia obrers per reparar els desperfectes. Moriren moltes persones i animals. Compara el capellà aquest episodi de pluges amb el diluvi de Noé. La dana no es va centrar en uns dies sinó que es perllongà durant setmanes amb rius desbordats. Arribà Nadal i, segons el capellà, deixà de ploure, tot i que el cel continuava ennuvolat. Això va fer que rius i barrancs començaren a baixar el nivell de l’aigua. En gener de 1476 tornà la pluja i la pujada de l’aigua en els llits. Es feren processons i pregàries per a que finalitzara el cicle de pluges. El primer dia de febrer plogué molt però, per sort, acabà aquest temporal. L’episodi relatat pel capellà ens recorda, com molt bé canta Raimon, que al nostre país "la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe".

Suscríbete para seguir leyendo