El valencià a la televisió

Una llengua no pot sobreviure en el segle XXI si no té, entre altres coses, una presència com cal als mitjans de comunicació de masses. La ràdio i la televisió hi juguen un paper clau. També el creixentment de les xarxes socials, però la ràdio i la televisió el tenen perquè mantenen una gran presència en la quotidianitat de moltíssima gent i perquè la «marquen» com a signe de normalitat.

Una normalitat que necessita com l’aigua de maig el valencià. Particularment, en les ciutats de València i Alacant, per l’avançat procés de substitució lingüística pel castellà, i en algunes comarques de l’interior o del sud per raons històriques. A més de contribuir, junt amb l’escola, a donar la possibilitat a què tothom que viu a la nostra terra puga conèixer-la.

Però, les coses no estan com seria de desitjar. Perquè, quants canals de televisió i ràdio disposem els valencians en castellà? Quants canals en disposem en valencià? La resposta és feridora pel que fa a la consideració del valencià com a llengua d’ús en paritat de tracte amb el castellà. 

Som conscients que els problemes del valencià venen de lluny. De molt lluny, pràcticament, des del virregnat de donya Germana de Foix, en la primera meitat del segle XVI, quan en la repressió de les Germanies, exercí un poder omnímode i féu del castellà la llengua de cort. La llengua dels de dalt, de l’aristocràcia i de tots els que volien medrar. Els altres, la immensa majoria, continuaren utilitzant la llengua dels seus avantpassats. L’administració, també. 

Però, tot empitjorà amb la derrota d’Almansa, el 1707, i l’humiliant Decreto de Nueva Planta que va imposar, «por derecho de conquista», el borbó Felip V, on vam perdre l’autogovern del Regne i el valencià es va vore foragitat de tot ús públic, fins i tot en les esglésies.

Entre prohibicions i fer del castellà un signe de distinció de classe, el valencià va anar retrocedint en l’ús social fins que el franquisme va voler rematar el seu procés d’extermini amb tots els mitjans al seu abast. Fins i tot va aconseguir que molts immigrants no tingueren cap incentiu per fer el valencià seu. 

Però, mireu per on, la dictadura va generar una reacció com mai abans havia passat. De fet, tots els plantejaments per la recuperació de la democràcia s’acompanyaven pels de la recuperació de l’autogovern, perdut a Almansa, i, per tant, pel valencià.

Però, el solatge deixat pel desprestigi social del valencià durant vàries generacions no desapareixia. D’això se n’aprofitarien les propostes polítiques més pròximes al neo-franquisme, tot tractant de dificultar la recuperació del valencià i posant tota mena d’obstacles al respecte, des de la creació de conflictes per mor de la normativa lingüística a alçar la bandera de la «llibertat», com si les vicissituds històriques hagueren segut idèntiques per a les dues llengües. Una llibertat és autèntica si s’assenta sobre el pilar de la igualtat i, òbviament, no és el cas que ens ocupa. 

Però, si que és el cas que un govern democràtic ha de fer front a les desigualtats heretades. De totes, les de la renda i serveis socials bàsics, però també del tota la resta de drets i no només de les persones sinó també dels pobles. En el cas del valencià, no només perquè ho diu l’Estatut d’Autonomia, sinó també perquè és una riquesa de tots els valencians, de tots, dels valenciano-parlants i dels que no ho són. A hores d’ara, els mitjans de comunicació de masses, com són la televisió o la ràdio, són uns dels instruments més eficaços per a fer-ho. 

On està el problema? En l’audiència? Fem un bon producte i el públic l’adquirirà. Com ha passat en la 1, amb ‘La Revuelta’ de Broncano, quan ningú no donava ni un duro davant la competència d’’El Hormiguero’. Ací tenim molts bons professionals que només necessiten d’una oportunitat. Ho hem comprovat amb els informatius sobre la dana. No ha segut necessari canviar de llengua per a que els índexs d’audiència pujaren com mai. Televisió de proximitat que trencava la barrera de la llengua. 

Però, no és prou, cal una estratègia per a aconseguir en el present i en el futur més usuaris. Especial importància tenen, en aquest sentit, el públic infantil i adolescent. Es troben ara mateix enmig d’una oferta audiovisual de tota mena i condició absolutament monolingüe en castellà. De fet, molts xiquets valenciano-parlants juguen en castellà perquè no tenen referents lúdics –o són molt escassos- en la seua llengua. 

Ací l’escola no és suficient. El valencià, per a anar equiparant el seu ús al castellà, no només ha de ser la llengua de l’aula, sinó també la llengua del pati i del carrer i, per a aconseguir-ho, es necessita dels mitjans audiovisuals. De les xarxes, per suposat, però també, d’una ràdio i televisió que cree productes audiovisuals atractius i que els divulgue en tota mena de plataformes. 

El valencià a la televisió i la ràdio, en general, però, particularment, en Àpunt Mèdia, és, per tant, crucial en el moment històric present si volem que la llengua pròpia dels valencians continue sent llengua d’ús dels valencians. Ara i en el futur. Quin repte més bonic per a les generacions presents! Per damunt de partidismes, per damunt de situacions acomodatícies. Necessitem que el valencià continue sent un dels ingredients bàsics de la nostra identitat com a poble, com ho ha estat des de la creació del Regne de València, el 1238.