La ressaca d'El Pitorro

La veritat és que, des de feia tres, o potser quatre dies, ja no recorde, els meteoròlegs, tant a València com a Madrid, estaven avisant de l’arribada d’una dana potent a la província de València. En la matinada d’aquell dimarts 29 d’octubre però, a la ciutat, una pluja suau. Continuen els avisos. Dubte entre mantindre l’agenda prevista o posar-me en prevenció. A Utiel l’alcalde ja ha pres les primeres mesures a les 7 del matí: classes suspeses. No, no plou. Seguiré el pla previst. Ja és migdia. Dinaré en El Pitorro i parlaré amb un vell amic de la política a qui tot li ho dec. En eixir, però, m’ha pillat el bou; perdó, vull dir la dana.

Quin desastre, Déu meu, quin desastre. Jo no volia. jo sóc una bona persona. No. Jo el que volia era eixir en les fotos, les inauguracions, repartir somriures, abraços, però no lidiar amb estos braus. A mi el que realment m’agrada és plantar-me on calga amb el meu somriure d’anunci dental, bones paraules, evitar enfrontaments: tot ben senzill i ben alegre, i ja està. La paella campera en el ranxo de Visente, per exemple: ell havia d’abandonar-me, imperatius de la gestió de l’escala, però jo li vaig demostrar que encara estava allí; pel que puga passar, i també perquè els vots del seu grup em seran, encara, necessaris. En aquells moments estava clar que a la següent contesa electoral jo arrasava en l’escala, fixe. Tot anava de categoria. Me gusta la vida, me encanta el amor.

Però en això arribà esta punyetera dana. I què volen que els diga que no sàpien! Jo, primer, i amb motius, havia donat les gràcies al poder central. Després, però, em van fer canviar el guió perquè aquell govern és el gran enemic a abatre. A partir d’esta consigna la culpa la tenen els meteoròlegs, els organismes estatals que no avisaren, la ministra, el contuberni catalanista, el que calga. La qüestió és tirar balons fora i, alhora, desgastar els competidors que volen fer-se amb el govern de la meua escala. A més, ho repetiré sempre, jo no tinc la culpa. Jo no soc qui ha plogut. Jo volia viure bé,  molt bé, i deixar viure, triomfar en Eurovisió, però ara açò em costa de digerir. Jo també soc una supervivent. De fet he sobreviscut, de moment, a quatre manifestacions dels veïns catalanistes contra la meua gestió, el meu govern, la meua persona. Per mi que continuen: jo a la meua: la reconstrucció.

Algú em va insinuar que millor un militar. Molt bé: una eixida perfecta cap avant. Els galons sempre imposen: remeten a serietat, disciplina, eficàcia i, així mateix, despisten, sobretot als veïns de les portes del fons a mà dreta, tot i que ara el militar va massa per lliure. En qualsevol cas, repetisc la paraula “reconstrucció”, un punt llunyà en el temps. Esta ha sigut la meua gran opció, el meu mantra. Ho fie tot a la reconstrucció perquè d’ella emanen els diners i també la salvació, el poder i la glòria. I ara? I en el mentrestant? Doncs això, ara toca el posat de víctima. Jo sóc la primera víctima dels catalanistes estos que no paren de fer-me la punyeta. I jo done la cara; per això em vaig quedar noquejat, sola davant el perill, sóc una màrtir. En qualsevol cas, jo de responsable, res: ja ho ha dit la justícia. La justícia, almenys de moment, m’ha exonerat; la culpa la té l’obrer que l’ha fet de mala gana, o els palestins, o els àrabs, jo que me se! Jo no soc responsable més que dels meus projectes: la reconstrucció, ja ho he dit. I les protestes dels representants dels pisos de l’esquerra no són més que això: aldarull, ventilador i caos. Ara bé, si tots són responsables, ningú és responsable; jo tampoc, clar. La vida es como una canción.

Fa uns dies ha vingut per ací el meu coordinador; ningú no l’ha vist; però vindre, ha vingut. Jo he tornat a repetir que sí, que em vaig equivocar, però sols en confiar en el govern de la nació. Traïdors, propalestins i mentiders; ara que em poden ben creure, que una mentida per molt ben contada que estiga –i jo sé de què parle- a la curta o a la llarga acaba eixint a la cara. Hi ha qui em diu que eixa ombra em perseguirà sempre. I un tipus escriu en Levante-EMV, parafrasejant una cançó d’Al Tall, que, dels meus bigots per a sempre m’anirà xorrant, no la mel, sinó la consciència dels morts en la dana. Ni parlar-ne. Sols presidisc una escala. Jo, ni tinc bigots ni tinc consciència, sols la ressaca d’El Pitorro. Te cantan cuando naces y también en el adiós.