Desmilitaritzar les emergències

Després del desastre que hem patit a les comarques de València calen reflexions i conclusions clares i determinants.

D’entrada s’ha posat en evidència que un desastre natural, lligat al canvi climàtic, ens ha pillat ‘en conill’, amb una capacitat de resposta absolutament deficient per part del govern de la Generalitat Valenciana, en primera instància, i en conjunt de les institucions públiques.

En bona teoria era Protecció Civil la que ens havia d’avisar i protegir: un ‘sistema’ que hauria de mobilitzar i coordinar tota una maquinària d’entitats públiques i privades encarregades d’intervenir davant d’un desastre.

Al capdavall, sembla ser que és la UME, la Unitat Militar d’Emergències, la qui s’endu la palma del protagonisme en la intervenció posterior, cosa un tant estranya, ja que en realitat suposa una dotzena part dels intervinents. Tot apunta a una operació propagandística i justificadora del paper social de l’exèrcit.

Aquesta i no una altra era la finalitat explicitada pel ministre José Bono, promotor de la seua creació el 2007: calia millorar la imatge de l’exèrcit davant de la societat.

Ben és cert que l’exèrcit disposa de mitjans tècnics i materials útils en situacions extremes (la guerra és el major desastre possible, certament provocat pels mateixos exèrcits i estats).

Però són les emergències un afer militar? D’entrada, si la competència correspon al Sistema Nacional de Protecció Civil (remarquem ‘civil’ en contraposició a ‘militar’) la cosa no està gens clara.

La resposta ràpida, efectiva i real al desastre ha estat certament civil: la dels voluntaris que han fet real allò de protegir-nos els uns als altres com a espècie i, fins i tot, el que marca el nostre ordenament jurídic (Constitució, art. 30.1) en relació al dret i deure de la ciutadania en la defensa d’Espanya. Allò que cal fer és el que no s’ha fet: coordinar de forma adequada els esforços i els diferents cossos: no deixar-nos portar per la temptació enganyosa que els militars ens trauran del pou i en la qual ha caigut, en primera instància, l’honorablement qüestionat president de la GV.

En definitiva: si la defensa de la població en catàstrofes correspon a la societat civil i no a l’exèrcit:

  a) cal replantejar l’assignació dels pressupostos (generals de l’Estat, autonòmics, provincials i municipals) amb la dotació de recursos escaients (cosa que no s’ha produït fins ara).

  b) cal transferir al Sistema Nacional de Protecció Civil els mitjans (plantilles de personal, instal·lacions, vehicles, maquinària i econòmics) que actualment disposa la UME. És a dir, procedir a deixar-li caure la M a la UME, traslladant els seus recursos al desplegament normatiu i rotacional propi del Sistema.

Suscríbete para seguir leyendo