Personatges del franquisme valencià

El franquisme se sustentà no sols en la coerció sinó també en idees, i en eixe camp, al nostre país va haver-hi persones que van representar un especial paper sustentant la dictadura. L’aparell del poder estava en mans dels Governadors Civils i altres càrrecs, però, la funció intel·lectual o al seu cas doctrinal, era altra cosa. Podríem fer-ne un llistat, per circumstàncies que no venen al cas, he triat tres exemples significatius. 

Ells escollits són: José Corts Grau, Diego Sevilla Andrés, i Adolfo Rincón de Arellano. Els dos primer tenen en comú haver estat becaris del Col·legi de Sant Joan de Ribera de Burjassot, en els anys vint a trenta del segle passat, i els dos impartires docència a la Facultat de Dret durant el franquisme. José Corts Grau, nascut a Fortaleny, durant la guerra forma part de la propaganda dels colpistes, catedràtic de Dret Natural, projectà sobre els seus alumnes, que van estar moltes promocions d’advocats, una visió de la justícia i el dret justificativa d’allò de «caudillo por la gracia de dios». Catòlic a l’ús, la seua visió entrà a ser doctrina per molta gent, que donada la seua professió va ocupar càrrecs en l’administració, la justícia i altres instàncies. Fou bel·ligerant en contra de la recuperació del valencià, així, personalment arranca uns cartells, que convocaven una missa per uns estudiats morts en accident, pel fet d’estar escrits en valencià, jo ho vaig veure. 

Diego Sevilla Andrés, professor i el 1967 catedràtic de dret polític, passà part de la guerra amagada, intervingué directament en els tribunals militars, després publicà llibres en els quals mostrava la seua versió de la zona roja i recuperava clàssics del pensament conservador. Era un home intel·ligent i tingué una clara influència sobre la política valenciana franquista. Es manifestava com a representant de l’esperit del 18 de juliol, falangista del sector tradicional, va estar l’instigador de la campanya contra Fuster, encetant la batalla contra els catalanistes, així, hi ha article seu significatiu a Levante el 1962 sota el títol «Alerta a los valencianos». Els seus llibres i articles de premsa constituïren un important cos doctrinal de dretes i el Règim.

Adolfo Rincón de Arellano, l’endemà de la forçada dimissió de l’alcalde de la ciutat Tomás Tenor, arran de la riuada del 1957, fou l’encarregat de tutelar el ‘Plan Sur’ (1966-1973). Falangista, excombatent al Front de Terol, havia ocupat diversos càrrecs, representava al sector que ne veia amb bons ulls la presència de l’Opus Dei. Fill d’un exrepublicà condemnat a mort i commutat, es mantingué a l’alcaldia de València, fins que dimití per dissentir. Va pretendre ser «modernitzador», impulsant una profunda reforma urbanística, donant prioritat a l’expansió: trasllat Fira de Mostres, acabar el marge esquerre del Riu, expropiació de les hortes de l’avinguda del Cid, Urbanització de la Devesa del Saler, trasllat de l’Hospital Psiquiàtric, convertir la plaça de l’Ajuntament en un aparcament, entre altres. En resum: expansió urbanística, poc respectuosa amb el patrimoni i la natura.

Suscríbete para seguir leyendo