Els meus amiguets triaran el castellà

La meua filla té deu anys i cursa cinqué de primària en un col·legi concertat de València. Hui ha eixit del col·le plorant perquè el seu tutor ha explicat que des de la direcció els han passat una enquesta als pares perquè trien la llengua en la qual volen que els seus fills aprenguen les diferents assignatures que estudien. Ella ha estat parlant amb els seus amics de classe i tots pensen que els seus pares triaran el castellà. Ella se sentia tan convençuda que quasi ningú elegiria el valencià que ja donava per segur que totes les assignatures que ara aprén en valencià les hauria d’aprendre en castellà.

-Pare, el valencià’ és la llengua que estime i en la que millor m’expresse, tots parlem castellà fora de l’aula i una de les coses que més m’agrada quan donem Coneixement del Medi i fem Projectes Interdisciplinaris és que ho aprenem en valencià…

M’ha caigut l’ànima als peus i m’ha pessigat un sentiment molt difícil d’explicar, no trobava bones paraules per explicar-li a la xiqueta el significat real de tot això que m’acabava de contar i ja portava uns dies bullint-me al cap, tot el que em venia a la boca eren insults i malediccions i m’ha costat molt controlar-me i encara m’ha costat més, en la contenció, no posar-me a plorar jo també.

En la relació amb la meua filla el valencià és un tresor irreemplaçable que expressa i conte totes les vivències i emocions més lligades a la meua memòria familiar. La llengua, eixes paraules nostres, tenen una arrel tan profunda en el nostre vincle que sempre m’he esforçat moltíssim en què eixa compilació de noms, llaços, i afectes quedara al marge de controvèrsies o divisions de qualsevol classe. Sempre he volgut que entenguera que la seua llengua és d’intercanvi, estima i modèstia. Però hui tot això s’ha ensorrat abruptament, perquè algú li ha dit que els que no parlen ni estimen el valencià disposaran del privilegi de decidir en quina llengua ha d’estudiar ella d’ara endavant, i enfrontada a eixa realitat, és molt difícil no posar-se a plorar, perquè una xiqueta de deu anys davant una agressió tan descomunal només pot plorar.

Jo he volgut dir-li que els altres no poden decidir per tu en un assumpte tan important, que l’educació en la teua llengua es un dret fonamental que la llei protegeix, que hi ha mala gent, polítics mesquins i aprofitosos que senten animadversió pel valencià, que no el parlen mai i no toleren que els altres el parlem, governants que volen tapar les seues misèries enfrontant-nos en tot allò que més ens dol, que també hi ha ignorants que no entenen el valor cultural i identitari de qualsevol idioma, que hi ha gent molt curteta que es reconeix en la diferència en compte de la semblança…

Però només he estat capaç de dir-li, no plores carinyo, si en el teu col·le deixen de donar-te classes en valencià buscarem un altre cole.

Així i tot jo vull continuar estudiant amb els meus amics…

Quant haguera Donat perquè el conseller Rovira i Mazón hagueren contemplat com jo el desconsol de la meua filla i hagueren sigut conscients, només per un moment, tot el dolor infundat que han causat.

No elegiré res, de cap de les maneres legitimaré l’ocurrència de quatre necis de cor corromput.