D’agnotologia i burrera expandida

De l’antologia sabem que al 1992 el professor Robert N. Proctor de la Universitat d’Stannford va introduir aquest vocable en la terminologia de la història de la ciència i la tecnologia, per tal de definir les activitats negacionistes que les grans tabaqueres estaven realitzant per confondre els fumadors davant els resultats que metges i científics demostraven el vincle entre aquest hàbit i el càncer.  

En aquest àmbit del coneixement l’agnotologia es considera l’estudi de la ignorància o el dubte deliberat i induït deliberadament, normalment s’utilitza per tal de poder vendre un producte, influir en l’opinió o guanyar-se el favor, especialment mitjançant la publicació de dades científiques inexactes o enganyoses (desinformació). Amb aquesta actitud s’arriba al convenciment de que quan més es coneix d’una matèria és crea una major incertesa sobre ella. 

El terme s’ha utilitzat en altres àmbits del negacionisme, on la valoració de la ignorància amb propòsits terrorífics com ara el gestat al voltant del canvi climàtic i la seua relació amb l’emissió de gasos procedents de la combustió de fonts d’energia fòssil. L’agnotologia no te límits i com la ignorància és molt atrevida, no sols s’escampa per la ciència i la tecnologia sinó que arriba a la política i la economia. Michel Betancourt la va usar al 2010 per explicar l’esclat de la bombolla immobiliària als Estats Units. 

No vull caure en el reduccionisme d’una conclusió simple a un concepte tan complex. El comportament de les persones humanes envers la situació actual no té una resposta única. Ni tan sols podem buscar en la història cap paral·lelisme social de tan gran abast. Voldria únicament dibuixar una situació, que historiadors i filòsofs estudien i raonen amb molta més contundència i mereixen tota la meua consideració. 

Per edat i formació, el segle XX ha estat marcat, entre tantes coses, pels dos fets que es produeixen en les dues o tres dècades posteriors a la II Guerra Mundial. En primer lloc ‘El Concili Vaticà II’ i el seu principal protagonista Joan XXIII que representa un trontoll a l’espiritualitat occidental. Apropar el coneixement teològic als seus usuaris comportà la contradicció dels elements principal dels dogmes. El dubte no es pot (i segons qui, no es deu) popularitzar, genera confrontació i desvaloritza el «referent». D’ahí el clam realitzat per les faccions més reaccionaries de la església catòlica contra el vaticanistes. 

Per altra banda, la instal·lació a finals dels anys seixanta d’uns valors juvenils com a motor de la societat brandejaven els principis de les totes les doctrines. ‘El Maig del 68’ i si em permeten la referència, el tiomf dels Beatles, marquen l’inici de la fi de la ideologia. Així doncs, després de la caiguda del mur de Berlin la bonhomia s’imposà en l’expectativa social i les persones humanes estàvem convençudes del progrés i el creixement permanent.

Sense teologia i sense ideologia, això que li diuen el postmodernisme, la societat perdia referents d’on omplir la vida. Ara el món pensava que el problemes existents es resoldrien amb la discussió en forus multinacionals que amb criteris polítics serien corregits per coneixements científics.  

El coneixement es va convertir en la essència de la democràcia. Les solucions als problemes provenien de deliberació entre les parts i sorgirien de la tramitació sensata i consensuada per al be comú, la ONU i l’Agenda 2030. 

Em sembla que els fets han estat els que acabe de referir, però les conclusions no han estat les que esperaven. Després de la covid-19, on tots anàvem a «dependre la lliçó», les persones humanes hem anat envers el contrari. 

Hem entrat en l’imperi de la confusió on hom no discerneix entre el fet i la opinió, on la tecnologia ens ha embriaga’t fins al punt que hem confós la raó amb la posició. El bomber incendia, l’acusat sentència i els valors són individuals. D’alguna manera podem dir que el coneixement s’ha convertit en burrera expansiva. 

Scholz y su rival Merz se revuelven contra la injerencia de EEUU a favor de la ultraderecha en la campaña alemana

Les paraules estos dies de Vance, Vicepresident del Estats Units d’Amèrica, qüestionant el valors democràtics d’Europa i criticant el pensament europeista, em recorda les paraules de divulgador científic Isaac Asimov «Hi ha un culte a la ignorància als Estats Units, i sempre n’hi ha hagut. La tensió de l’anti-intel·lectualisme ha estat un fil constant que s’ha enrotllat a través de la nostra vida política i cultural, alimentada per la falsa noció que la democràcia vol dir que “la meva ignorància és tan bona com els teus coneixements”».

Alguna cosa haurem de fer per lluitar contra la burrera i aquells que la defensen. En aquest cas, no és cap excusa la ignorància. En aquests moments se’m fa necessària la relectura del poemari de Salvador Bolufer i Femenia Burrera comprimida: poemes satírics d’edicions del Bullent. «Si és un burro qui passa pels camins de la burrera, és més burro qui l’acaça tragant-se la polseguera».