Dictadures "democràtiques"

Tots els demòcrates liberals i també els que diuen ser d’esquerres estan escarotats perquè a tot arreu esta creixent com l’escuma el que denominen l’extrema dreta i l’autoritarisme, com si l’autoritarisme i la dictadura —o dictatova— no estigueren ja entre nosaltres des de fa anys.

Perquè, què és la democràcia? Què és l’extrema dreta? Què és l’extrema esquerra? Què son els centristes? Què és la social democràcia? Tots ells provenen del liberalisme. 

Tots els que es defineixen d’alguna d’aquestes maneres, tots, o quasi tots, apel·len a la «democràcia» per tal de no ser marginats en la canxa política. Es el que toca. Tanmateix, qualsevol d’ells tracte com anti-demòcrates als seus rivals.

Molt pocs admeten que, aplicant les regles —més o menys perfectes— de la democràcia formal, puga guanyar el contrari, el rival. Sempre cataloguen als enemics com autoritaris, feixistes, comunistes, separatistes o altres epítets que, més que com a definicions polítiques, s’utilizen com a insults. 

Tots aquests defensors de la «democràcia» mai no estan totalment d’acord quan els resultats no els afavoreixen.

Aquesta democràcia formal i burgesa, a les Espanyes, la van imposar els liberals vuitcentistes (una elit minoritària) en contra de models tradicionals populars prepolítics, imperfectes però acceptats majoritàriament, on hi havia quasi la meitat de terres comunals que es van anar expropiant a costa de la implantació del capitalisme i de la propietat privada dels mitjans de producció.

Aquest liberalisme econòmic —i també polític—, va ser l’origen del que tenim: un sistema on tothom pugna pel conquerir el poder, no per beneficiar al poble (lo qual no deixaria de ser un paternalisme) sinó per tal de col·locar els seus i medrar o enriquir-se a costa del poble o, com es diu ara, de la ciutadania. Les revolucions liberals van canviar els collars però es van quedar els mateixos gossos.

I es que la «democràcia» no té res a veure amb l’ètica. Una cosa és el que es vota o el que vol la majoria —moltes vegades enganyada per la propaganda política i cultural dominant— i una altra distinta és el bé, la virtut, la justícia, el respecte, l’acolliment, la llibertat real (no la formal) etc.

Jo vaig ser dels idealistes que en temps de la dictadura franquista la vaig combatre amb convenciment, i ho tornaria a fer. Però es que com s’ha dit: «contra Franco vivíamos mejor». Ara, com que tenim unes democràcies formals, pocs s’atreveix a combatre el que realment tenim, és a dir, la dictadura dels poderosos, tramposos, corruptes i autoritaris, tant a Orient com a Occident. I per si això era poca cosa, hui, apel·lant a raons geoestratègiques, a tots els xicotets països els toca ballar al so de la música de Trump (abans de Biden), Putin, Xi Jimping, o Von der Leyen i les seues comparses. 

Per totes aquestes coses ja fa temps que vaig decidir no participar en aquesta farsa i ja mai més he tornat a votar.

Però, quina és l’alternativa? Bona pregunta i difícil de contestar. En primer lloc cal canviar les consciencies de la gent; fer pedagogia; mirar més l’ètica i l’amor, que la voluntat egoista que ens domina; mirar més per les coses de l’esperit i menys pel materialisme i l’hedonisme que ens ha imposat la societat de consum capitalista. Pensar menys en enfortir l’Estat i el poder centralitzat i unitari, i més en aplicar el que es diu principi de subsidiarietat, és a dir, que el que es puga solucionar i fer en una comunitat xicoteta, no siga ni l’Estat ni els poderosos, ni les transnacionals els que intenten adoctrinar-nos i unificar-nos en les idees que a ells els convé per tal de tenir-nos subjugats; caldria enfortir centres d’autogovern autogestionari a escala menor i aplicar la verdadera democràcia, la directa, perquè la democràcia, més que en votar, consisteix en participar i responsabilitzar-se. I això seria una veritable i autèntica revolució.

Efectivament, estimat lector: una utopia. Però prefereixo nadar en la utopia que plegar-me a la voluntat, adoctrinament i control d’entitats mastodòntiques què ves a saber cap on ens volen conduir.