Sí

El valencià és una llengua amb profusió de monosíl·labs. Molt sovint amb una síl·laba expressem significats múltiples, com ara cap, que significa tant la part superior del cos, la direcció (anem cap allà) o zero (no en tenim cap). A vegades, és la sintaxi la que provoca la semblança: pel (contracció de per + el) i la vellositat: molt de pèl. Si afegim que la vocal és una tancada i l'altra oberta, apareix el desig de marcar amb una titlla que són paraules diferents. Hem usat l'accent diacrític amb generositat. La gramàtica en tenia 150 ―penseu en formes verbals i en derivats que en multiplicaven l'ús. La revisió de les confusions possibles va fer que es prenguera l'acord de simplificar-ne l'ús a només quinze casos, tots ells en paraules monosíl·labes.

Tot i que molts enyorem alguns diacrítics, la veritat és que la simplificació ha contribuït a evitar errors i vacil·lacions. Un dels pocs que s'ha mantingut és el doblet si/sí. Sense accent, té quatre valors: el pronom reflexiu (parla de si mateixa), la sèptima nota musical, la cavitat o part interna d'una cosa (s'ha tret un mocador del si) i la conjunció condicional. No sé fer poesia, però crec que una restricció tan suggeridora com el si obri multitud d'escenaris que els poetes han sabut aprofitar. Des de Corella: «si muir per vós llavors veureu / l'amor que us port, / e no es pot fer que no ploreu / la trista mort / d'aquell que ara no voleu» a Estellés: «Si no és alegria / no vull poesia» o Maria Beneyto, escriptora de l'Any 2025: «si ara jo pogués anomenar-te les coses amb el mot amagat que cada cosa tinga, tu podries entendre veritats infal·libles, amic». El si condicional planteja com a mínim dos escenaris: el que passa si es complix la condició i el que podria passar si no es dona el cas. Fins i tot hi ha les anomenades condicionals irreals i les irreals de passat que plantegen possibilitats en un passat que mai no va ocórrer: «Si m'ho hagueres dit abans, ho hauria fet».

La Federació Llull clou l’Any Estellés amb un homenatge a Burjassot

L'adverbi sí, amb accent, exigix una resposta absoluta. Una afirmació sense condicions. Hui acaba la votació que ha enfrontat la comunitat educativa. Una pregunta impertinent que només pot tindre una resposta: sí. Sí a l'aprenentatge, sí a les llengües, sí a la llengua del nostre poble. Sí al valencià.