Jo no sóc, han sigut ells

L’exconsellera d’Interior Salomé Pradas ho ha dit de manera clara: el dia de la dana en el Cecopi «jo era la representant de la Generalitat. Però —vostès sabien que ara venia un però— allí hi havia molta més gent. Era una emergència i les emergències es dirigeixen per tècnics». Reflexió que recorda aquella frase tan típica en baralles infantils: jo no he sigut, ha sigut Fulanet. Tot i que desviar les acusacions als tècnics ha deixat ja de ser un Kinder: no amaguen cap sorpresa. Que jo estava, sí, però (sempre hi ha un però) no estava sola. Que allí hi havia més gent. Argument que et permet tirar-li la culpa als altres i tancar files amb el Molt Imputable Absent.

Justificar la inhibició de la Generalitat el 29 d’octubre de 2024 insinuant que les consideracions tècniques són condicionants ineludibles és inaudit. He servit a l’Administració pública durant quatre llargues dècades i conec centenars de casos en què les autoritats s’han passat per l’engonal l’opinió dels tècnics. Els informes tècnics són instruments que ajuden a prendre decisions, però no són condicionants, com bé sap el govern valencià que ha pres decisions guiades únicament per matrius ideològiques, com quan va eliminar la Unitat Valenciana d’Emergències: decisió presa contra el sentit comú en un país on «la pluja no sap ploure» i on els incendis forestals arrasen milers d’hectàrees.

«Estàvem preparats per a una gota freda, però no per a la fi del món», diu l’exconsellera. El canvi climàtic avança com un incendi estiuenc i el PP i el seu adossat Vox segueixen ballant en coberta i la banda continua tocant. Amb aquesta gent el País Valencià, qual Titànic, va en busca del seu iceberg. En veurem de més grosses si l’oratge rebolicat confirma la tendència, perquè el món que augura no serà com el que coneixem. Serà un món distòpic com el de Mad Max. I necessitem líders que donen la cara i no s’amaguen darrere dels tècnics amb el clàssic infantil: jo no sóc, són ells (perquè, és clar, la culpa és sempre dels altres).