Propostes per ordenar el territori a l’Horta Sud després de la dana

Per tal d’entendre i debatre les propostes d’ordenació del territori que plantege en estes notes, cal tenir clar que partim de dos fets actuals ben objectius i inamovibles. De dos situacions que no podem ni podrem canviar ni alterar. Les dos estan ben presents, i són ben reals i dures, espacialment després de la dana del 29 d’octubre de 2024. Una: no podem canviar de lloc a totes les persones i habitatges i fàbriques de la comarca de l’horta Sud i reubicar-les, fiquem per cas, a les muntanyes pròximes a Picassent. I dos: la temperatura del mar Mediterrani al voltant dels 30 graus a l’estiu ha vingut per a quedar-se.

Entre estes dues realitats han de conviure en el futur més immediat els habitants de l’Horta Sud. Com que tornaran noves danes, i amb més freqüència i més virulentes, ací van algunes propostes d’ordenació del territori sobre les quals convide a pensar i reflexionar a qui ho considere.

En primer lloc, s’hauria de declarar una moratòria urbanística a tota la zona inundable de la comarca. Per sempre. Es tractaria de no tornar a cobrir ni un metre quadrat més de terres a la comarca que impliquen ampliar la ja suïcida superfície impermeabilitzada. Com s’ha demostrat, este fet ha estat una de les variables principals que ha fet que la riuada haja estat tan destructora. Tanmateix, sembla que per contra ja s’anuncia la construcció de nous blocs d’habitatges sobre la poca terra d’horta que resta al terme d’Alfafar. Per no parlar del ‘Manhattan’ de Cullera, amb desenes de torres d’habitatges amb 40 altures cadascuna i pàrquings subterranis per a milers de vehicles. I tot ben a la vora de la mar, en terrenys inundables. Anem a repetir els errors passats.

En segon lloc, i recolzant el punt anterior, totes les cases derruïdes per la dana als voltants dels barrancs, i les que ara s’han d’enderrocar perquè es troben en mal estat, no haurien de reconstruir-se. Caldria trobar un lloc més segur per reubicar a les persones i famílies afectades. Seria interessant convertir eixes cases destrossades en espais renaturalitzats, o jardins urbans, de tal manera que en noves inundacions pogueren retenir i percolar aigua, esmortint així, per poc que fora, la força de la riuada.

Caldria clausurar tots els pàrquings subterranis de la comarca i convertir-los en tanques de tempesta. Esta recollida d’aigües, junt amb els jardins de les cases enderrocades, ajudarien a evitar (en part) una riuada de nou tan catastròfica. Consegüentment, evitaríem el desastre que s’ha produït a l’interior dels subterranis, pel que fa a les innombrables morts, així com a les costosíssimes neteges de fang.

Caldria pensar en la possibilitat de no concedir cèdules d’habitabilitat en les plantes baixes, i convertir eixos espais en pàrquings per als cotxes, o espais per a trasters. Viure a les plantes altes s’ha demostrat un segur de vida, i de salvaguarda de mobles i pertinences personals. En soc conscient que molta gent viu en plantes baixes a l’Horta Sud; però hem de ser conscients que pot tornar una dana abans del que puguem imaginar i s’ha de pensar en alternatives.

Canviar el model de mobilitat per tal d’apostar per moure’s en transport públic, cotxes compartits, a peu i en bici, evitant així que el parc de cotxes privats siga de nou un focus de perillositat, tant pel cost material de la seua pèrdua, com per les víctimes que va provocar. D’esta manera, evitaríem també construir noves carreteres, o l’ampliació de les ja existents, per tal de no augmentar el territori permeabilitzat i evitar noves barreres front al pas de les violentes aigües de les riuades.

Caldria renaturalitzar els caixers dels rius i barrancs, llevant els canyars i plantant arbres de ribera que ajuden a reduir la velocitat de les aigües en les revingudes. En este sentit, s’ha demostrat que la cimentació del llit del barranc del Poio, en la part final del seu recorregut a l’altura de Catarroja, no ha servit per a res, doncs ha augmentat la velocitat de les aigües en el moment de desbordar. Tot el fang i les aigües volaven de manera trepidant, sense percolar al terra, ja que estava cimentat.

Caldria apostar per l’agricultura ecològica a totes les terres en conreu de la conca hidrogràfica del barranc del Poio. Encara que tan sols fóra perquè els conreus amb plantes adventícies retenen la terra davant l’erosió provocada per les fortes pluges. La càrrega de sediments de la riuada no hi haguera estat tan destructiva, de ben segur.

La part de les obres hidràuliques la deixe en mans dels especialistes; per molt que desviar rius i barrancs no és mai garantia de resoldre totalment el problema de les revingudes desproporcionades. Així s’ha demostrat amb el nou caixer del riu Túria. Ha salvat a la ciutat de València de la riuada, però amb l’efecte barrera, ha contribuït a fer més greu el desastre en llocs com la Torre o Sedaví.

Sé que el que propose es complex i no és fàcil de dur a terme; però toca explicar a la ciutadania on viu (una planura d’inundació), i que caldrà tenir en compte que el mar està a 30 graus a l’estiu. I es inviable deixar d’habitar l’Horta Sud. I que, tot i que s’implementaren les idees ací exposades, sempre caldria avisar a temps a la població, no com en esta darrera dana que l’avís va arribar quan ja teníem víctimes per desenes. S’hagueren pogut salvar moltes persones i béns. Així que a veure si a la pròxima barranca, que no tardarà a tornar, tenim més sort.