Sí és possible

Dimarts 18 de febrer, Levante-EMV anunciava que el papa Francesc patia una “infecció polimicrobiana” i que romandria en l’hospital durant un “temps adequat”. Setmanes després el diari continua informant sobre la salut del pontífex, les successives cimeres europees, la nova aliança entre Rússia i els Estats Units, el show del despatx oval a amb Zelenski com a víctima propicatòria, els esforços –patètics- del president per a espolsar-se de damunt les seus responsabilitats i la corresponent manifestació per a recuperar la dignitat col·lectiva. Passen els dies i el meu pensament torna a Francesc; més exactament, a dos persones amb responsabilitats religioses: Mariann i Francesc.

La larga hospitalización del Papa abre interrogantes sobre cómo quiere abordar el final de su vida

La primera, la bisbessa Mariann Edgar Budde, és la responsable de la Diòcesi Episcopal de Washington. El fet que la Catedral Nacional de Washington estiga afiliada al govern per una llei del Congrés de 1883 i la meua ignorància total sobre el tema, m’induïa a pensar que la cerimònia del servici d’inauguració presidencial de 2025 seria això, un mer tràmit, una mena de coronació del nou màster de l’univers. Gran error. Va ser Berta Arnett qui em va advertir que, Mariann acreditava una llarga trajectòria en defensa d’iniciatives pels drets civils. A més, ja en setembre de 2024, Budde va ser una de les 200 líders i acadèmics cristians que havien signat una carta oberta demanant la preservació de la democràcia pluralista i oposant-se al govern autoritari, tot com a imperatiu de la fe cristiana. Per això em diu Berta que era totalment lògic que en el discurs del servici d’inauguració Budde es dirigira a Trump, a qui tenia assegut en el primer banc, instant-lo a mostrar misericòrdia i compassió a les persones vulnerables, tot dient: “milions de persones han depositat la seua confiança en tu [...]. En nom del nostre Déu et demane que tingues misericòrdia de les persones del nostre país que ara tenen por”. I va citar específicament les comunitats LGTBIQ+, els immigrants i els refugiats que fugen de la guerra en els seus països.

D’altra banda, el papa Francesc es va adreçar als seus germans en l’episcopat dels Estats Units, basant-se en la doctrina social de l’Església i, per tant, en la “dignitat infinita i transcendent de tota persona humana” i la fe en un “Déu sempre proper, encarnat, migrant i refugiat”, va exhortar els bisbes i fidels a no cedir davant les “narratives que discriminen i fan patir innecessàriament els nostres germans emigrants i refugiats”, fent una crida a viure en solidaritat i fraternitat, tot i construint ponts que eviten “murs d’ignomínia”.

Tots dos líders religiosos, el pontífex de Roma i la bisbessa de Washington han emprat paraules clares per adreçar-se al nou amo mundial. Dos personatges que, provinents de l’àmbit religiós han parlat ben clar al cèsar. Dos persones que no tenen poder material en el sentit estricte del terme, però que han sabut aprofitar els canals de comunicació que han tingut al seu abast per a fer valdre la seua negativa al camí que se’ns està obligant a prendre. Dos persones que parlen de resistència, amor i esperança.

Cal reconèixer que el nou cèsar també ha parlat clar i, a més, ha complit les seues amenaces. En conseqüència, suscita admiració i confiança en segments de població que percep el president com a l’autèntic antisistema i que ateny els seus problemes reals. Alhora, el nou emperador pretén imposar el seu sistema sense cap trava, cosa per la qual precisa dinamitar l’estat del benestar que, amb major o menor grau s’estén per Europa, ja que interferix en les necessitats expansionistes del capitalisme nord-americà. Sense impostos, sense IVA, no hi ha finançament possible dels servicis públics bàsics i això, per molt que ací se’n burlen, en la cort àulica del cèsar ho tenen ben clar. De fet, en cert mode ja està triomfant: s’escampa la por, augmenten els pressuposts d’armament i comença a quallar la idea d’immigració igual a delicte i perillositat social..,

En este context, certament negre, que tiny el nou context internacional, emergix, per contrast, la fermesa dels esmentats líders religiosos, portadors de missatges alliberadors, de manera que el concepte “esperança” ha deixat de ser una mera entelèquia abstracta. Per cert, de les 22 persones que composen l’organigrama de la diòcesi Episcopal de Washington, 16 són dones; en el Vaticà, sor Rafaella Petrini ja és presidenta de la Governació de l’Estat de la Ciutat del Vaticà. Determinades institucions cristianes estan canviant, i ho estan fent en un sentit alliberador per als pobles. Esperem dels líders europeus en prenguen exemple: plantar cara al cèsar, de fets i paraules, sí és possible.