La consulta de l'empastre

Per fi, ha acabat ja este malson de la consulta de la llengua en l’educació valenciana, una consulta que, per a començar, mai s’hauria d’haver fet. Mai. Per molts motius, a parer meu. Primer, per l’enorme caos que suposarà, a partir d’ara, en l’organització dels centres educatius, ja de per si sobrepassats de feina de tota mena. Segon, pel dur enfrontament que, en molts casos, ha provocat entre famílies, amics i veïnat i, en tercer punt però molt important, perquè tornar a vendre la idea que el valencià és un element de conflicte i no en una eina de comunicació més, com qualsevol llengua del món, un patrimoni ancestral i molt ric que, si ha de ser alguna cosa, és ser protegida. Però, a més, tampoc s’hauria d’haver fet per responsabilitat dels nostres governants.

Cómo saber si mi hijo ha entrado en el idioma elegido en la consulta de la lengua

Amb els resultats a la mà, el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, ha aconseguit el que volia, almenys, en alguns punts. Dubte molt que ahir, hui i els dies que vindran el màxim responsable del departament educatiu de govern valencià senta que ha perdut o que el resultat ha sigut un colp per a les expectatives de la Generalitat. Ell i el president del Consell, Carlos Mazón, s'han entestat i han obtingut just el que pretenien i és fer la sensació que a la Comunitat Valenciana hi ha dos blocs lingüístics irreconciliables, dos societats enfrontades, dos geografies i, el que és pitjor, que s’ha de triar entre una o l’altra irremeiablement perquè estar barrejat i tindre els dos, no val, no és bo o no és suficient. Calia dir en quin dels dos bàndols estàs, un plantejament maniqueu i mesquí, més encara si sorgix de qui se suposa ha de governar per a tot el seu poble sense distincions. Si un pare o una mare et fa triar entre un o l’altre el problema no és a qui tries, sinó el mateix fet d’obligar-te a triar i els interessos ocults de qui t’empeny a fer-ho, que mai tenen com a objectiu el teu benestar o millora. Sols la seua.

Els resultats de la consulta han deixat clar que un 50, 5% de les famílies que han participat en ella han triat el model educatiu associat al valencià per als seus fills i filles. Un 49’5 % han preferit el model associat al castellà. Al final, allà on no hi haja majories en l’aula el resultat és tornar a un sistema de línies de dubtosa implantació per motius d’organització. Els qui trien valencià, en una aula; els de castellà en una altra. I jo em pregunte: és aquesta la societat que volem?

A València ciutat, el ‘cap i casal del Regne’, el 64% de les famílies han triat el castellà, i això és un percentatge molt elevat per a una ciutat d’arrels valencianoparlants. ¿O ja no queda res? El mateix ha passat a Torrent, 90.000 habitants, on el castellà ha sigut l’opció majoritària amb un 55,6%. Altres ciutats històriques com Alzira, Gandia, Llíria, Sagunt, Sueca i Xàtiva no han experimentat esta situació. ¿Per què?

Respostes per a este interrogant hi haurà a grapats estos dies, però una cosa està clara: que el valencià no siga una llengua de respecte, visibilitzada, utilitzada i potenciada des de les administracions locals també té molt a veure. Els ciutadans vinguts d’altres parts d’Espanya o de països estrangers i els ciutadans valencians que sols parlen castellà també han de percebre i fer pròpia la sensació que estan en una terra que paga la pena, una terra que té una riquesa cultural impressionant, amb una identitat pròpia, unes tradicions estimades i respectades i dos idiomes oficials igual de respectables. I que els dos són útils perquè els dos els ajuden a integrar-se en el lloc en el qual viuen, els ajudar a participar, a formar part, a sentir-se un més d’un col·lectiu que ve de lluny i a moltes més coses més.

No és hora de retallar en la llengua pròpia, Al revés, fa falta més valencià encara, perquè amb més valencià més plurals serem.

Però si les administracions públiques, el govern dels valencians i aquells que gestionen els nostres pobles, estigmatitzen, amaguen, culpabilitzen i assenyalen el valencià com un idioma tribal, d’ús bàsicament familiar i poc més, que no mereix espais públics de rellevància o que genera conflicte, aleshores acabarem, com passa amb les línies, en una societat de guetos i no en la societat de mestissatge que sempre hem sigut i som.

No hi ha ni hi ha hagut mai cap amenaça del valencià a res. Mai. El dia a dia de la societat ens ho demostra. Tot el que ens envolta es pot trobar en castellà. En valencià és impossible. No és hora de retallar en la llengua pròpia, Al revés, fa falta més valencià encara, perquè amb més valencià més plurals serem, més oberts i més acollidors. Més valencià a les Falles i més valencià a la Setmana Santa i als Moros i Cristians. I obrim les portes al nouvingut. Que se senta com a casa en un territori nou, amb uns costums nous i un idioma nou. Com a qualsevol lloc del món.