En valencià, clar que sí!

A pesar del pessimisme, estem d’enhorabona. Les famílies han parlat i han dit sí. Sí al valencià, sí a la nostra principal senya d’identitat i sí al que som i serem, valencianes i valencians!

El nostre idioma ix reforçat. Però per a mi, el fet destacable d’esta consulta sobre la llengua és que al volant del 60 % de les famílies han triat la seua opció, la que han considerat, democràticament, en llibertat, sense imposicions, i han demostrat una vegada més, l’afecte que el nostre poble li té al nostre idioma, independentment de si parlen valencià o ho fan en castellà. Perquè estaria bé que no oblidàrem mai que esta terra va ser parida dual, en el castellà també com a llengua d’origen després de l’arribada de les tropes de Jaume I.

Tot i els vaticinis dels qui només volen enfrontar-nos, continuem avant. Continuem estimant la llengua pròpia, la nostra, donant-los als nostres jóvens l’oportunitat d’estudiar-la i aprendre-la. Fem que la vullguen.

Saben que sóc valencianoparlant i que sempre m’he manifestat a favor del nostre idioma. Que pense que triar-lo suposa garantir el domini dels dos idiomes i això hem de fer des de les institucions, cuidar la seua riquesa, sobretot en un moment en el qual, a conseqüència de les noves tecnologies, sembla que s’està empobrint el seu ús. Això és el que fem des de la Diputació, treballar per fomentar, impulsar i protegir la nostra llengua. És el que fem i el que continuarem fent.

No existixen maximalismes irreconciliables en estos temes, com supose que en cap de la vida. Poden aparéixer diferents punts de vista, però hem de tindre clar que les llengües que ens definixen han de ser protegides i que les institucions tenen una obligació, no sols perquè aixina ho mane l’Estatut d’Autonomia. Si s’oferix anglés en tots els centres educatius de la província de València, per què no valencià?

Els castellanoparlants han de conéixer bé el valencià i els valencianoparlants tindre un desenvolupament complet en castellà. I no busquen matisos en les meues paraules. Igualtat per als dos idiomes. Igualtat de coneiximent perquè és el millor per al futur de les nostres filles i dels nostres fills. Perquè les llengües són portes obertes, però també una forma determinada de vore i interpretar el món i les valencianes i els valencians ho fem en valencià i en castellà. Som aixina de capaços.

També m’agradaria convidar a les autoritats educatives a utilitzar models més nostres; que les facen arribar a les aules. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que és la que regix la normativa, les accepta. El valencià imposat espanta l’alumnat. Defendre el normalitzat no implica no entendre que la nostra província, igual que la nostra Comunitat i el nostre país, és diversa, no implica no entendre que les fórmules que servixen per a un poble de les Riberes, de la Vall d’Albaida o del Camp de Morvedre, no han de ser necessàriament les mateixes que servixen per a El Rincón de Ademuz, La Plana de Utiel-Requena o La Canal de Navarrés.

Deixem de costat les opcions més rebuscades. Només crea distància, incomoditat i inseguretat. Per què dir ‘aquest’ si en la majoria dels pobles valencians utilitzem ‘este’? Per què dir ‘veure’ si les valencianes i els valencians usem majoritàriament ‘vore’? Per què terminacions en ‘-eix’, per què abraçada i no abraç... Per què? Per què no deixem el sistema elitista per als filòlegs i elegim el camí del mig, un camí més humanista que ens faça sentir més còmodes als parlants?

Aproximem el valencià al poble i, sobretot, deixem de victimitzar-lo i d’estigmatitzar-lo. Ni som menys ni som més que ningú. Som una terra en enormes possibilitats, també lingüístiques, i formen part de la nostra riquesa, que és inacabable. Cada pas que donem en defensa de la nostra llengua ho farem en pro de la nostra valencianitat.

I per últim, un desig. El d’una televisió valenciana que totes i tots sentim com a nostra. Una televisió valenciana que defense lo nostre: el nostre idioma, la nostra cultura, el nostre esport, als nostres esportistes, les nostres festes i tradicions, la nostra agricultura, els nostres sectors productius, els nostres pobles... que ens mostre diàriament la nostra riquesa com a societat. Com s’imagineu a estes altures, el desig és en valencià, clar que sí!