La política lingüística de la Generalitat Valenciana

Si el conseller d’Educació diu que «ganan ambas lenguas y sobretodo las familias», això vol dir que ha guanyat el valencià. Tenim la sort de ser una comunitat bilingüe, tenim la sort de poder aprendre a parlar i a escriure en valencià i en castellà des de que naixem i al llarg de tota la nostra vida. Però, tenim, alhora, la desgràcia de viure una distopia, o millor dit, una mentida en forma de conflicte lingüístic inexistent. La política lingüística del govern actual no fa promoció de la llengua minoritzada, el valencià; la devalua i segueix minoritzant-la, sense amagar la seua animadversió.

Totes les mares i pares del món volem el bo i millor per a les nostres criatures, açò és una veritat tant irrefutable com simple. No dubtem, així, a apuntar-les a totes les extra-escolars que tenim a l’abast, de la natació al karate, passant pel piano i el xinés, i, per què no, un poquet de ioga els dissabtes pel matí, si no tenen partit de bàsquet.

Seis de cada diez familias de la pública eligen el valenciano en la consulta de la lengua

A hores d’ara, hem aprés i hem interioritzat que una de les coses més valuoses que donem a filles i fills és una bona formació, una bona educació, basada en fomentar i promocionar totes les oportunitats possibles d’aprenentatge perquè cap de les seues potencialitats es quede soterrada. Les i els que venim de famílies humils i treballadores, que som una bona massa crítica, seguim el mantra de casa, que és estudiar i aprendre per damunt de totes les coses, i quan més coses, idiomes, experiències, continguts i disciplines aprenguem, millor.

L’actual govern de la Generalitat Valenciana ha decidit posar en mans de les mares i pares dels centres educatius, el present i futur del valencià, atorgant-los una mena de sobirania popular per damunt del Consell Escolar. A partir d’ara, doncs, per a què serveix el Consell Escolar? Per què es deslegitima la màxima autoritat dels centres? Contestar que és per la llibertat educativa no val perquè no és cert. Mares i pares hem triat sempre, amb total llibertat, els col·legis on hem volgut matricular les nostres filles i fills.

No és fàcil posar un bon exemple, però imagineu-vos, per un moment, que també radica en les mares i els pares la decisió de triar el nombre d’hores lectives de cada assignatura curricular, sense mínims setmanals. Més Mates que Llengua? Més Anglés que Mates? Llibertat educativa vol dir que mares i pares suplantem ara les autoritats educatives?

Una qüestió que no està resolta, i que també compromet i molt la supervivència i la dignitat del valencià, és el seu estatus com a assignatura dins de l’escola, respecte a les altres assignatures. A hores d’ara, i després del govern del Botànic, el Valencià encara es una assignatura d’exempció.

No valen excuses, després de transitar durant 41 anys amb la Llei d’ús i ensenyament del valencià, una societat bilingüe ha d’aspirar a un multilingüisme real i sense exempcions. En quina posició social queda una assignatura curricular que pots no cursar i no passa res? El missatge que arriba a l’imaginari col·lectiu de tota la societat és que la nostra llengua minoritzada, el valencià, continua sent una assignatura de segona categoria, devaluada, una maria... En aquest escenari, de minorització i debilitat social, és fàcil convertir- la en un motiu de conflicte a eliminar, fent creure a mares i pares que ara tenim una llibertat per a decidir que abans no teníem.

Totes les xiquetes i xiquets de la Comunitat Valenciana tenen la mateixa igualtat d’oportunitats, per exemple, sense exempcions, en les assignatures d’Anglés i Castellà; en canvi, pel que fa a l’assignatura de Valencià, l’alumnat de les zones castellanoparlants exempt de cursar Valencià pateix una discriminació en l’escola primària que reeditarà en les successives etapes educatives, perquè no té la mateixa igualtat d’oportunitats que la resta de l’alumnat. Triar l’exempció depèn, sobretot, de mares i pares.

El resultat ajustat de l’enquesta a favor del valencià evidencia una fractura lingüística entre zones valencianoparlants i castellanoparlants que, potser, siga en part perquè resulta difícil arribar a la normalització lingüística plena del valencià si perpetuem la seua exempció com a assignatura curricular en les aules.