‘Oriana Fallaci’

La democràcia representativa és la premsa, i la directa són les xarxes, en clarificadora definició de Jesús Civera. ‘Oriana Fallaci’ (Movistar +) va sobre la millor periodista del segle XX. El compromís amb l’ofici de la sèrie (8 episodis), demostra la necessitat del periodisme. Fallaci va obrir el camí contra aquelles redaccions només d’hòmens, i ara cal lluitar contra l’espectacle de l’enganyifa diària. Instructiu és com aquella periodista hermètica esdevé en icona per mèrits propis i en la consciència d’Occident amb La rabia y el orgullo, escrits sobre els atemptats jihadistes de l’11-S a Nova York.

Francesc Bayarri va traduir dos dels seus llibres en la reviscolada Companyia Austrohongaresa de Vapors: Res i així sia, el seu gran relat sobre la guerra del Vietnam; i Un home, la història d’Alexandros Panagoulis, el poeta que va atemptar contra el dictador de Grècia, i amb qui va viure una intensa història d’amor. Escrigué llibres, articles, entrevistes i reportatges referencials. Nascuda a Florència el juny de 1929 en el si d’una família obrera en una Itàlia fascinada per Mussolini, després de l’esclat de la II Guerra Mundial ajudà al grup de partisans en el qual participava el seu pare. Poc després de finalitzar la guerra va començar a treballar en premsa, primer a Florència, després a Milà i només va poder es va instal·lar a Nova York. Va fer peces a Life, The New York Times, The Washington Post o Corriere della Sera, i memorables entrevistes a Henry Kissinger -«la conversa més desastrosa que mai he mantingut amb la premsa», va dir ell-, Willy Brandt, Muammar al-Gaddafi, Federico Fellini, Iàsser Arafat o Indira Gandhi.

Cal reparar en una escena de la sèrie, quan la periodista rep per correu postal un dels primers models de gravadora de cinta magnètica amb micròfon, sabia que això li faria més fàcil el seu treball. Ara seria tendència digital.