Satisfyer, please

La regidora d’Igualtat (PP) de Linares ordena parar la representació de l’obra teatral Lisístrata, de l’autor Aristòfanes i estrenada en l’any 411 aC, adduint el seu llenguatge i contingut inadequat. Temps estos en què sentim i veiem actituds, per exemple, com la de dos jovenots, de la terrassa d’un restaurant-bar de platja, que s’alcen i se’n van de la taula del costat, tot dient ella cap a l’acompanyant «satisfyer, please». Sense voler, em quede pensant a la meua taula, assegut davant la cervesa amb calamars: «satisfyer»?... què voldrà dir?..., em sona, és de la mateixa arrel que la nostra paraula «satisfer». Efectivament, vaig al diccionari Collins, i em refereix «satisfy/satisfer», però no em diu res de «satisfyer». Seran els meus antics alumnes, que ho han vist a Amazon, qui m’aclareixen: «Satisfyer, next generation, succionador de clítoris, el vibrador de tendido más popular del mundo, combina ondas de presión y vibraciones para llevarte a clímax sin precedentes con su tecnología»...

Ja està! Per fi, aclarit. El món va avant, i tal com creiem i diem, per exemple, «Amunt València», igual tot es mou, tot canvia, tot va per avant o amunt. Ara són coses «next generation». Hem d’estar al dia. I, clar!, com conciliar estos avanços amb la ideologia, o millor dit, amb la formació rebuda? Estàvem immersos en un masclisme malentés i maldestre. El sexe és o era instrument (vaja irreverència, la paraula instrument!; sempre millor s’ha dit: era un do) de reproducció de l’espècie, però actualment resulta que és un element de plaer, de gestió del propi cos, que hem de saber administrar. De primeres, ja ens posen en un compromís: hem de gestionar-nos, nosaltres mateixos. Abans, semblava que tot era o pertanyia a un altre omnipresent (encara que fora en la nostra consciència), a qui devíem explicacions o raons. Ara, és el nostre enteniment qui es responsabilitza de les nostres necessitats i convinences. Una responsabilitat i compromís personal, que, sabem, són conseqüència de la lliure capacitat d’elecció davant la vida, no de la imposició i la coacció, encara que siguen mentals. 

Estem adquirint, amb tot açò, un dret. El dret a ser amos del nostre cos. Abans no es parlava de drets, només d’obligacions, obligats (a seguir o defugir) un codi autorepressiu que s’havia clavat al nostre cap quasi sense saber com. És veritat que anem avant, amunt, o, almenys, caminem..., i, en esta nova situació, trobem gent capaç de dir-se a si mateix o de parlar les coses tranquil·lament, com els dos jovenots d’adés, fent bona aquella dita «Cada cassoleta troba la seua tapadoreta».

I, a tot açò, qui li va posar eixe nom, «clítoris»?... Sabem que ve del grec clàssic, perquè les coses serioses s’anomenen quasi sempre amb cultismes, fugint dels noms que la gent usava, generalment sinònims o equivalents de la realitat més propera, en este cas, «galló o gallonet, botó o botonet», dins d’un òrgan, habitualment anomenat «figa, poma, xona, clòtxina, parrús...». Pronunciar estes paraules esglaia. No està (o no estava) ben vist. Probablement és la prevenció o defensa que l’ambient o l’oficialitat (política, religiosa, o patriarcal...) imposava. El mateix concepte de llibertat ja implica per a tot el món poder decidir o parlar o fer autònomament qualsevol cosa, per exemple: dir figa o verga, o tocar-se la figa o la verga, també implantar l’educació sexual als centres educatius, als centres socials o culturals, per començar a curar ferides o lacres d’antany conseqüència de tant de prejudici i autorepressió.  

No cal que recordem que, en estos temes, l’amor és el context ideal, tot entenent, per una altra banda, que també «Hi ha qui mira l’amor només si hi ha or», sense haver reparat que «El qui es casa pel diner, de la dona és jornaler», igual com «Dona que es casa per interés, serventa serà o és»... Tanmateix, ja sabem que «Amor sense bregar i patir, això no pot existir».

Però no sabem a la regidora de Linares què li semblarà tot açò!