La voluntat per a la guerra

Que jo recorde ara, l’última batalla lliurada per tropes espanyoles en un escenari europeu va ser la de Krasni Bor en el context de la batalla de Leningrad. En aquella rodalia de l’actual Sant Petersburg deixaren la vida 2.127 espanyols, 1.035 van resultar ferits i 300 presoners. Alguns d’aquells soldats es cregueren allò de combatre el comunisme, altres anaren perquè el coronel havia de complir amb el cup de voluntaris del regiment i havia d’aconseguir-lo digitalment; per últim, estaven els qui marxant voluntaris esperaven alliberar la taca de republicanisme que havia recaigut sobre la seua família. Era el cas, per exemple, del cineasta valencià Luis García Berlanga. ¿Quin trellat va tindre la mort d’aquells jóvens?

Per això em fa fredor escoltar, ara de nou, els tambors de guerra. No fa massa, l’almirall de l’Armada espanyola Juan Rodríguez Garat alertava (Tambores de guerra, precisament) sobre l’escassa capacitat dels europeus per a fer front als seus «nombrosos» desafiaments. Segons el marí la societat semblava adormida, inconscient de la seua vulnerabilitat i dels perills que aguaitaven des de fora de la Unió Europea. Garat va resultar un profeta del rearmament. Ara, ja ho saben vostès, els líders europeus pidolen 800.000 milions d’euros per a la causa. Pregunta obligada: i contra quins enemics ens anem a rearmar? Afirmen que un llop de les estepes mostra els ullals, enormes i sanguinolents, després d’haver-se menjat un bon tros de la pobreta Ucraïna que espera un caçador que l’allibere.

Ja sabem que Putin no sols és un tirà sinó que ha malbaratat les immenses riqueses del seu país; primer atorgant-les a la colla d’oligarques que li han estat fidels i, després empobrint, encara més, el seu poble amb la guerra. Eixa és una realitat objectiva. També ho és que Ucraïna no és un país amb fronteres històriques definides. En el marc de l’antiga URSS tant donava el traçat dels límits de les repúbliques soviètiques perquè tot estava integrat dins la mateixa potència. Uns deu anys després de la desintegració dc l’URSS, Vladímir Putin, però, va entendre que Rússia no podia renunciar a la seua «vocació» imperial i que calia reprendre l’àrea d’influència de què havia gaudit l’URSS i, alhora, tornar a ser temuda com a la potència imperial que mai hauria d’haver deixat de ser. Així que, quan a conseqüència de l’onada de protestes de les Euromaidan, Ucraïna va entrar en una espiral fratricida entre pro-russos i pro-europeus, Rússia considerà que la Unió Europa havia propiciat un colp d’estat i aprofità per recuperar la península de Crimea. En febrer de 2022 les tropes russes pretengueren envair el país atenent, sobretot, dos factors: la crida dels russòfons i el refús a que Ucraïna entrara en l’OTAN, cosa que era percebuda com una seriosa amenaça per Putin. Les tropes russes no pogueren passar de la zona oriental.

A partir d’ací, l’OTAN, de manera subreptícia, va posar tot el seu arsenal tecnològic a favor d’Ucraïna, la qual ha estat declarada part inalienable d’Europa. S’ha traçat el paral·lelisme amb els acords de Munic de 1938. Putin seria el nou Hitler a qui no es deu apaivagar. D’acord amb esta tesi, si cau Ucraïna, cau Europa, Espanya inclosa, sota les urpes del terrible llop ferotge. L’arribada de Donald Trump, però, ho ha tirat tot, baralla i tauler, per l’aire. Trump ja ho havia advertit, no sols ha deixat d’ajudar Ucraïna, sinó que li va a cobrar les despeses, alhora que força una pau amb Rússia i deixa de subvencionar l’OTAN. La Unió Europea s’ho queda mirant astorada, proclama que va a continuar ajudant Ucraïna defenent les fronteres de 2013 i que necessita rearmar-se.

Per molt que m’esforce no arribe a comprendre el pla europeu per a este conflicte. ¿Van a enviar soldats a Ucraïna? ¿Quina funció van a tindre? I, si no es firma l’acord, ¿manaran soldats a combatre els russos? En estos moments dubte que ho sàpien; o sí, tot pot ser. El que resulta evident és que ens van a pujar els impostos perquè cal pagar la part alíquota del rearmament, paraula esta tan maleïda com certa. I per a blanquejar els nous pagaments ja han engegat la maquinària mediàtica. És precís perquè el poble espanyol és un dels més pacifistes del món i costarà fer digerible la píndola armamentística.

Siguem seriosos i que no ens venguen la moto del negoci de les armes amb l’excusa del llop Putin: de veritat, ¿algú es creu que un exèrcit que ha fallat, i estrepitosament, en el seu projecte inicial d’envair Ucraïna està en condicions d’iniciar més aventures militars? Francament, molt més perillós que el llop estepari resulta el president «occidental» Donald Trump, qui ja ha explicitat el seu projecte d’annexionar-se Groenlàndia, territori de jurisdicció europea. El procediment és antic, ja el van assajar, i amb èxit, a Cuba -quedant-se Guantánamo- i a Panamà -separant-la de Colòmbia-. En els plans de Trump està la independència de Groenlàndia i després l’annexió, inclús, de Canadà. La concessió del president nord-americà a Putin en les seues demandes sobre Ucraïna tenen com a objectiu l’ulterior silenci sobre l’ocupació de Groenlàndia. I, mentrestant, la Unió Europea vol protegir-se de Rússia quan l’enemic el té en casa. I això per no parlar de l’altre “occidental”, Binyamin Netanyahu, qui, d’una tacada trenca la treua, executa 400 palestins i ací no ha passat res.

Vull suposar que a la meua quinta ja no la cridaran a files; però tampoc vull que muira ningú, de qualsevol edat o condició siga, per causa de la guerra: ni a Krasni Bor, ni a Crimea; simplement perquè, com sol ocórrer, la guerra no és la solució. En qualsevol cas, quan passen la vidriola demanant la voluntat per al rearmament mostre’s generós: la indústria de la guerra, o de la mort millor dit, ho necessita.