Toponímia bífida

Si bé ja ho he dit, val la repetició: València i Valencia no són realitats equiparables; la primera és la capital del País Valencià, la segona és el cap i casal que hauria de ser i no és. La doble denominació Valencia/Valéncia, que adopten també poblacions com Borriana/Burriana, Moixent/Mogente, Elx/Elche, etc., és deplorable, ja que significa que el valencià no pot anar sol, ha d’anar de la maneta del castellà. Denominació bilingüe que només tenen municipis situats en zones de predomini lingüístic valencià. En territori castellanoparlant no n’hi ha cap. Per què serà?

Eixe és el moll de l’os, la doble denominació, i no si València ha de dur accent obert o tancat: qüestió que hui deixaré al metafòric tinter. Passar de València a Valencia/Valéncia (amb accent model ¡Arriba España! al tupè de València) forma part d’un procés castellanitzador que instrumentalitza políticament la llengua. València només hi ha una. En canvi, Valencia és també la capital de l’Estat de Carabobo (Veneçuela), i una ciutat de la illa de Mindanao (Filipines), i un llogaret de la província de Corrientes (Argentina),  i un poblat de l’Estat d’Arizona (Estats Units)... I així, més de quaranta. Diu la dita que “el nom no fa la cosa”. Però ajuda a identificar-la i condiciona la percepció que en tenim.

 A la coalició que governa el cap i casal el valencià només l’interessa per oposar-lo al català. Si opta per la denominació en bilingüe del topònim no és perquè estima el valencià; si fos així demanarien la seua presència a l’escola, a la Justícia, a la tele, etc. Que en la doble denominació situen primer el nom en castellà i després en valencià —la norma legal estableix l’orde invers als municipis de predomini lingüístic valencià— indica que veuen dita denominació com un procés de transició de la llengua local a la llengua dominant. És això el que volen, senyors regidors? Si és això, benvinguts al club dels colonitzats. Ah, que això no és rellevant? Sí, clar. I si ma tia tinguera rodes seria una bicicleta.