Morts absurdes

Tinc un amic que sempre diu que totes les morts per accidents laborals són morts evitables i, per tant, morts absurdes.

Quan escric aquestes paraules les dades encara són provisionals, però a una mina asturiana hi ha hagut una explosió i el balanç provisional de persones mortes és de cinc, una desapareguda i quatre ferides. Es tracta de la mina de Cerredo, a Degaña. Vull insistir en el fet que el balanç és provisional.

No puc ni vull evitar recordar a les amigues asturianes i en totes les dones que al mes de novembre passat vaig conéixer a unes jornades a les quals em van convidar. Totes elles tenien relació directa amb les mines. Eren filles, germanes, mares, viudes o cosines de miners i parlaven amb vertadera passió de la mina. De la seua duresa.

Vaig estar conversant amb una d’elles mentre dinàvem que tenia la malaltia de Parkinson i necessitava ajuda per a poder tallar els aliments i la vaig ajudar. A canvi em contava com el seu pare era miner de la mina on estaven realitzant-se les jornades i que, quan era joveneta, anava a portar-li la “tartera” amb menjar calent i com havien de cridar-los pel seu nom quan eixien a arreplegar el menjar perquè estaven tan negres pel carbó, que no els podien reconéixer.

Després de dinar mentre entràvem a la sala em va fer mirar el sostre on hi havia uns punxons i m’explicava que cadascun d’aquells punxons era perquè els miners deixaren el casc i la roba per a llavar mentre ells passaven per les dutxes que hi havia allí mateix i que encara estaven útils.

A l’entrada de la sala hi havia una espècie de panell de fusta ple de foradets i en cada foradet una fusteta amb un número. Aquell era el número assignat a cada miner i em deia com ningú podia eixir del recinte de la mina fins que els foradets, tots i cadascun d’ells, tingueren la seua fusteta dins. Era una forma de comprovar que havien eixit tots de la mina i ningú s’havia quedat atrapat dins i calia tornar a entrar a fer el rescat.

A l’entrada del recinte de la mina hi ha tot un camp verd ple de plaques blanques amb els mons dels miners morts en aquella mina anomenada “Pozo Sotón”. Fa molta impressió veure’l, molta.

Des d’aquell viatge, que per a mi va ser molt especial i revelador per la meua vinculació emocional amb Astúries on tinc amistats molt fortes, m’interessa, i molt, tot el que passa al principat.

Però en aquell viatge vaig descobrir la mina i vaig aprendre un poc com vivien les dones la feina dels homes de les seues vides.

Ara mateix m’ha contestat una de les amigues dient que estan bé, però que tota la mineria i tot el principat estan de condol per les víctimes, pels ferits i per la persona que encara està enterrada. És tot molt dur.

No puc ni vull deixar d’imaginar el dolor tan enorme que deuen estar patint les dones i a la resta dels familiars dels miners morts, per unes morts que com totes les dels accidents laborals com diu el meu amic són evitables i, per tant, absurdes.

Recorde a aquella senyora amb Parkinson i amb la tendresa que em contava com, amb cada accident, es renovava una espècie de “germanor” (són paraules seues) que existia entre els miners i els vincles entre les famílies es veien reforçats.

Hui, tot i les xifres provisionals, el principat estan de dol pels miners morts. I com diu Aída, l'amiga que ha contestat, “Aquesta tragèdia forma part de la negra història de la mineria. Encara que s’han fet avanços en matèria de seguretat, es viu sempre pendent d'una explosió, un vessament, en definitiva, unes condicions infrahumanes de les quals sembla impossible salvar-se.” Tristes paraules, però tant tristes com certes.

Vaja, des d’aquesta columna i aquestes línies, el meu condol per a les famílies de les víctimes, els desitjos de recuperació per a les persones ferides i que puguen treure ràpidament a qui, a hores d’ara, encara està atrapat.

Quina tristor de dia...