Tourist go home

Preguntar-se com l’anomenada «esquerra radical» ha arribat a plantejar clams titllables de xenòfobs, és un dels debats més vigents i polèmics en una economia, la valenciana, que viu del turisme.

Apuntar als turistes com a causants del desgavell en què vivim és assenyalar la lluna i quedar-se mirant al dit. Igual que el desenvolupament tecnològic suposa una oportunitat de treballar menys, que en mans del capitalisme es convertix en un problema de mà d’obra sobrant, viatjar es convertix en un mal de cap quan es mercantilitza com a indústria. Cal recordar que l’existència dels turistes es deu al desenvolupament d’una economia basada en els serveis i l’oci, sent ells els consumidors especials d’este sector.

Les societats turístiques, com la nostra, patixen la massificació turística, la gentrificació, la depredació dels seus aspectes culturals per la necessitat d’homogeneïtzar l’experiència del turista, i l’explotació intensiva i privada dels recursos del territori. Totes elles fruit de perseguir la maximització dels beneficis.

A la base d’este mercat trobem els espais culturals, incloent-hi els paisatges naturals. La cultura és el producte que el turisme ven. Un producte que es retorça fins a l’extenuïtat, fins a l’última gota.

La diversitat de productes i la gran competència empresarial porten a diferenciar l’oferta, a fer-la única mitjançant etiquetes de denominacions d’origen o marques turístiques. Al temps, la manera de consumir estos productes els fa caure en un procés de disneyficació que els higienitza i desinfecta, eliminant el seu caràcter original i matant la base del guany del capital turístic: la diferenciació i unicitat del lloc (Arteka 41).

Quan un espai es turistifica i massifica, comencen a donar-se processos de gentrificació que expulsen el veïnat que ha forjat la imatge cultural del lloc, matant d’arrel un fenomen social com és la cultura.

La Sociologia ens ha proporcionat un perfil discursiu de la percepció del turisme, per part de la població dels territoris turístics valencians. La costa d’Alacant, i el seu alter ego Costa Blanca, viuen sota una paràlisi mental emmarcable en la síndrome d’Estocolm. El discurs desenvolupista que assenyala Alejandro Mantecón (Universitat d’Alacant), manté una posició favorable cap al turisme, com a font de desenvolupament dels municipis turístics. Uns municipis que entenen que, sense els ingressos del turisme, no tindrien gran part del que tenen.

Viatjar i voler conéixer la riquesa cultural humana és un bé que hauria d’estar a l’accés de tothom, d’una manera democràtica i racional. Saber, conéixer i compartir són trets a potenciar i fer accessibles que no poden estar limitats a un «turisme de qualitat», eufemisme de primera que amaga l’elitització, l’agreujament de les desigualtats socials, com a solució als problemes del turisme. Cal que ens plantegem recuperar els espais.