Opinión

Quo vadis, À Punt?

Ordaz comparece en comisión en las Corts como nuevo presidente de À Punt.

Ordaz comparece en comisión en las Corts como nuevo presidente de À Punt. / Miguel Ángel Montesinos

Augmentar la presència del castellà a la ràdio i televisió valencianes per guanyar audiència és un argument fal·laç i carregat d’ideologia. Fal·laç perquè els programes de major audiència són, justament, en valencià; i ideològicament tendenciós perquè traspua prejudicis i fòbies personals. Tan fàcil que resultava dir-ho d’aquesta manera: odie el valencià; ergo primaré el castellà en la programació. No és la primera vegada que es confonen interessos personals i generals. Si el nou director d’À Punt prioritza la versió en castellà de les pel·lícules internacionals no és per la demanda social. Si eixe fos el motiu no obriria la porta a emetre les corregudes de bous, espectacle que cada dia desperta major rebuig social.

Paciència, doncs. Els ninots de Hollywood no parlaran ja en la mateixa llengua que fem servir al treball o al mercat; els sioux i els ‘cowboys’ s’expressaran amb fonètica de Zamora. Quan resulta que en Espanya abunden les cadenes en castellà, À Punt redueix les emissions en valencià. Bonica forma de compensar, que ens lleven fins la miqueta que posseïm. Qüestió que recorda l’apòstol Mateu, l’evangelista que ens parla dels talents de l’amo i de la seua distribució: «A qui té se li donarà i tindrà en abundància; però a qui no té fins i tot allò que té se li llevarà». Perquè, qui és desgraciat —i els valencianoparlants ho som de debò— fins amb els collons entropessa.

El sector del doblatge en valencià ha posat el crit al cel, perquè això va en detriment de la promoció del valencià i de dinamitzar el sector audiovisual. Pisuerga que aprofite per remarcar que, quaranta-dos anys després de la Llei d’ús, tampoc no podem veure cine en la llengua pròpia del país a les sales de cinema en general. Malauradament, si els cinèfils d’ahir es desplaçaven a Perpinyà per veure ‘L’últim tango a París’, els rebels amb causa d’avui ni tan sols podem dir, com Bogart amb París, sempre ens quedarà Barcelona; perquè els cinemes a Catalunya tampoc lliguen els gossos amb llonganisses. 

Tracking Pixel Contents