No hi ha dret

Acabe de llegir a un mitjà de tirada nacional i generalista que encara hui en dia més de cinc mil dones a Europa han de viatjar a un altre país per a poder avortar.

        I és que no hi ha dret al fet que encara hui el patriarcat ens diga què podem o no fer amb el nostre cos, quan de reproducció es tracta. Quan s’entendrà per part, sobretot de les grans religions monoteistes que els cossos de les dones ens pertanyen solament a nosaltres i que, per tant, podem fer l’ús d’ell que considerem oportú? Entendran en algun moment que la decisió de ser o no ser mares és nostra i, com a molt i per extensió, de la nostra parella?

        El teòric mandat de rebre de bon grau tots els fills (mai es parla de filles, clar) que “Déu vulga”, que tant de mal va fer al llarg del franquisme i tanta fam va generar, ja no té raó de ser des de la legalització dels mitjans anticonceptius a l’octubre de mil nou-cents setanta-huit a l’Estat Espanyol.

        Fa mal pensar en com, per no estar permés aquest DRET de les dones, moltes d’elles perden la vida intentant avortar a molts llocs del món. O en com són obligades literalment a ser mares a una edat on encara haurien d'estar jugant.

Com a dona em dol pensar en com l’assassí sistema patriarcal fa ús i abús dels cossos de les dones al seu gust i encara en massa casos sense tindre en compte l’opinió de les dones i em ve al cap aquell eslògan que escoltava de joveneta que deia “Nosaltres parim, nosaltres decidim” i que no aconseguia entendre perquè ho tenia tan clar, que no podia pensar que legalment no fora així.

Pensar que a la vella i cada vegada menys social Europa hi ha països com Andorra, San Marino, Malta o El Vaticà (amb tota lògica en aquest últim cas) on està prohibit l’exercici de prendre la decisió d’avortar, em fica els pèls de les puntes.

Sé, per haver-ho passat en primera persona, el que costa prendre aquesta decisió i com de dolorosa pot acabar resultant. És com una pedra que t’acompanya al llarg de la vida i, tot i que passen els anys, quan ix el tema, encara recordes el moment i el pessic a la boca de l’estómac es fa present. I això que al meu cas vaig tindre moltíssima sort amb el metge que va practicar la intervenció i tot va anar bé.

Com a feministes no podem permetre cap pas enrere amb els nostres drets i, després del fracàs de Ruíz Gallardón al seu dia, ja fa un grapat d’anys per modificar a pitjor les condicions de la llei i que li va costar el càrrec per les mobilitzacions feministes que es van posar en marxa, no crec que a cap polític se li ocórrega qüestionar-lo.

Al contrari, he llegit que hi ha propostes d’alguns partits polítics per protegir aquest dret humà de les dones incloent-lo a la Constitució per tal d’evitar temptacions als futurs governs de la dreta amb el suport de la ultradreta. És una bona decisió, però segurament al Parlament es trobaran amb els vots en contra de la dreta espanyola, la catalana, la basca i, per descomptat de la ultradreta que enyoren el règim feixista i criminal del dictador.

Que hui en dia més de cinc mil dones a l'Europa “social i dels drets” encara hagen de viatjar a altre país per a exercir un dret fonamental com ho és el de no voler ser mares, em sembla tan vergonyós i tan poc democràtic amb les dones, (aprofite per a recordar que som un poc més de la meitat de la població) que si no fora perquè és real, em costaria de creure.

Que un país com Malta, que pertany a la Unió Europea, tinga prohibit l’exercici d’aquest dret a les dones que allí viuen, em sembla tan vergonyós que hauria de ser motiu de reflexió per a la resta de líders europeus sobre la qualitat democràtica cap a les dones d’aquest país.

I des d’aquesta columna m’agradaria convidar a la resta de països a revisar la seua pròpia legislació per a reforçar la capacitat de decisió de les dones sobre els seus propis cossos i, per tant, i també, sobre la seua pròpia qualitat democràtica.