"Ho he imaginat tot" (en la mort de Josep Palàcios)

El dissabte al matí va morir a Sueca l’escriptor Josep Palàcios, les cendres del qual reposen des de dimarts al costat de les de Joan Fuster, a una part del cementiri que l’ajuntament reserva als seus fills il·lustres i en la qual estan soterrats també Josep Bernat i Baldoví i Francesc de Paula Burguera. Palàcios ha mort als 87 anys, quan en fa quasi setanta de la publicació del seu primer llibre, Les Quatre Estacions, amb el qual va guanyar el premi València de Literatura en la modalitat de poesia. Enmig, tota una vida consagrada a la literatura, a assajar-se ell mateix en una diversitat de formats –versos, aforismes, narracions, notes marginals, textos inclassificables–, amb una escriptura sempre exigent, que també exigia el lector.

No és fàcil llegir Palàcios, cal vèncer les mines i els paranys, els jocs de paraules aparentment inintel·ligibles, amb què protegia la seua obra de lectures planes i immediates i obliguen a pensar, a llegir amb cura i gaudir amb la troballa del sentit darrere de les acrobàcies lingüístiques, de les frases interminables i plenes de giragonses que amaren tots els seus escrits, a la recerca sempre de la bellesa i la perfecció. Potser això és el que millor defineix la vida i l’obra de Josep Palàcios. «Solament la bellesa pot redimir-ho tot...», va escriure. La bellesa, perfecció summa, és un atribut de la divinitat, l’únic que la justificaria: «Si no omple Déu l’univers de bellesa, / justament de la seva /, ¿per a què servirà que hi hagi Déu?... / ¿D’estúpida premissa de la creació?, / ¿De caporal primer? / ¿De metàfora màxima? / ¿De buit fer o ferot-/ge? / ¿De rellot-/ger? / ¿I qui era primer: el rellotge o el rellotger?... ¿I qui li havia ensenyat l’ofici de rellotger, al rellotger?»

Muere Josep Palàcios, editor y autor de culto y albacea de Joan Fuster

La recerca de la bellesa està present en la seua passió bibliòfila –la biblioteca de Palàcios conté més llibres tipogràficament bells que la de Fuster, totes dues obsequiades als suecans i valencians que les vulguen admirar i sentir, tocar, olorar–, en les acurades edicions que va fer d’algunes de les millors obres de la literatura catalana medieval i renaixentista –i en primer lloc, el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, amb bellíssims gravats de Manuel Boix–, en el disseny pulcre i exquisit de llibres, revistes i col·leccions editorials –com la Revista de Catalunya, Caràcters i Fonts Històriques Valencianes–, en la invenció fins i tot d’una tipografia pròpia i elegant, d’un cert aire neoclàssic, l’alfabet Xúquer, junt amb el pintor i dissenyador Enric Solbes; en el lloc d’honor que ocupen a les parets els quadres dels amics –Manuel Boix i Rafael Armengol molt especialment, i també Claros, excel·lent pintor suecà present a les cases benestants de la localitat–, en els mobles déco que moblen la casa i en la mateixa casa on habitava, obra del seu sogre, l’arquitecte Julià Ferrando Ortells. I ho estava en la seua conversa, intel·ligent, provocadora.

Fuster i Palàcios podien passar hores sense parlar, totes les vesprades de tots els dies, després de dinar, perquè ja s’ho tenien tot dit, o perquè no calia parlar per sentir-se pròxims. Tots dos, al mateix temps, eren grans conversadors, els encantava seduir per la paraula, tant l’escrita com la dita. La seducció per la bellesa, en el cas de Palàcios. Que deixa una obra incommensurable, inabastable, i no per la seua extensió, més aviat limitada, sinó per la seua riquesa i complexitat, pels reptes que proposa a qui s’hi vol acarar i endinsar. Molts dels seus llibres van veure la llum en edicions artesanals –a cura del mateix escriptor en la impremta del seu cosí Lluís– i en tiratges limitats, que obsequiava generosament a amics i coneguts. Molts d’ells en carpetes i catàlegs d’exposicions de Manuel Boix –amb qui Palàcios va viure una segona epifania literària, després de la primera amb Fuster, durant l’adolescència i la joventut– i altres en solitari. Era encara un escriptor entre ombres, de qui molts n’havien sentit parlar, però molt pocs havien llegit.

Va ser Alfabet, publicada el 1989, als 51 anys, per una prestigiosa editorial de Barcelona, Empúries, qui donaria una més gran projecció literària a l’escriptor, amb una molt bona acollida tant per la crítica –guanyà el premi de la Crítica Serra d’Or de narració– com entre els lectors, que descobriren aleshores un autor sorprenent i insòlit, inquietant, que de seguida es va guanyar una legió de fidels arreu dels Països Catalans. Alfabet era ja una segona versió d’una primera –amb il·lustracions de Manuel Boix, comme d’habitude–, a la qual en seguirien d’altres (AlfaBet, Alfabet Terminal), en les quals Palàcios reescrivia i eixamplava el text original.

És el que feia amb molts dels seus escrits, reprendre’ls i estirar-los, allargassar-los, derivant-los en revolts i sinuositats inacabables, increïblement belles i suggeridores. Com va fer amb Un nu, inicialment un poema publicat en un «homenatge en prosa i en vers» a Xavier Folch, l’editor d’Empúries, organitzat pel Grup 62 amb motiu dels seus setanta anys, publicat després, sensiblement amplificat i convertit en llibre el 2009 i, eixamplat encara més, el 2021, sota el títol d’Un nu nu. Tots o la majoria dels últims llibres de Josep Palàcios, ja al segle XXI, han estat editats per Publicacions de la Universitat de València, alguns amb caràcter recopilatori, com La imatge I i II (2013) i Principi i fi amb lletres. Alfa i Omega (2023). Aquest últim, que inclou una nova versió de Les Quatre Estacions, s’obre amb la novel·la –Crònica d’una mort– que JP va presentar al premi Sant Jordi el 1960, el mateix any que s’hi va presentar i no va guanyar Mercè Rodoreda amb La plaça del diamant. De les 500 pàgines que té la novel·la i que continuen inèdites, l’escriptor només salvà, o només ens deixà assaborir, una sola frase: «Ho he imaginat tot».