Bisbe esdevingut vespa

És sabut que J.I. Munilla, bisbe d’Oriola-Alacant, sent més vocació pels assumptes del Cèsar que pels de Déu. Destaca entre el seu gremi per exigir com governar, què pactar i quins partits no es pot tindre d’aliats. Monsenyor té dret a pensar que Pedro Sánchez és l’Anticrist, dit siga amb el respecte que no es mereix; però una societat madura té l’obligació de convertir dites opinions en irrellevants. I això fem, sobretot quan fa seguidisme pastoral de PP-Vox utilitzant les xarxes socials com un troll, o assegurant que les «teràpies de conversió» són un «constructe ideològic» del marxisme per impedir que l’Església ajude les persones homosexuals a ser castes. No parla mai de pobres i vulnerables; però arremet contra les feministes, gais i lesbianes. I també contra l’amnistia.

Fa temps que ha deixat de sorprendre’m la seua connivència amb la dreta extrema. Afinitat que no és pura coincidència com diuen al cinema, sinó buscada i grata com la d’aquells monsenyors que integraven la nòmina de ‘procuradores en Cortes’ durant el franquisme. Més que un bisbe, sembla una vespa agressiva criticant els pactes entre partits o allò que les Corts legislen. «El meu regne no és d’aquest món», va dir Jesús; així que deixe les qüestions terrenals als laics i no fique cullerada amb la ‘resignificació’ del Valle de los Caídos. Bastant fem pagant-li la nòmina gràcies a eixa arbitrarietat anomenada Concordat que obliga a mantindre els paràsits del Vaticà.

És incongruent predicar el perdó i satanitzar l’indult i l’amnistia. En quina part del Nou Testament diu que no s’ha de pactar amb nacionalistes? O que no s’ha de dialogar amb Puigdemont? No estigmatitze el diàleg, que per a monòlegs ja tenim els seus sermons en Ràdio Maria: dignes d’un soliloqui en ‘El club de la comedia’. Si no se li demana per això cap acte de contrició és perquè sembla una actitud còmode això de demanar perdó pels estirabots del passat. Si hi ha propòsit d’esmena que ho siga per evitar els estirabots dels pròxims dies.