El dolor dels familiars de les víctimes

Va ser divendres 11, mentre l’exconsellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, i l’exsecretari autonòmic d’Emergències, Emilio Argüeso, entraven a la ciutat de la justícia de València per a declarar com a investigats per la dana del 29 d’octubre passat. Entre els crits estentoris de les persones que increpaven a aquells que tenien les competències per poder avisar la ciutadania sobre el tsunami que els venia al damunt, i que va causar 228 víctimes mortals, una imatge que vam poder veure a través de l’edició digital del Levante-EMVens va commoure especialment.

Tres dones darrere d’una pancarta amb imatges dels familiars morts era molt colpidora i expressiva. Colpidora i expressiva per l’honestedat dels seus crits, la força interior de les paraules que des de dins del dolor i la impotència més esquinçadora, la que naix de l’ànima trencada, llançaven contra aquells que consideren responsables per negligents d’haver perdut els familiars i haver trencat l’harmonia de les seues vides. Podíem veure l’expressió del dolor en els rostres, la desesperança pels morts a causa de la tragèdia i que mai més recuperaran.

La solidaritat de la societat valenciana amb les víctimes ha sigut essencial, sens dubte, com s’ha demostrat en les enèrgiques manifestacions que hi ha hagut fins ara per a demanar responsabilitats polítiques i penals als qui haurien d’haver avisat a temps i haver donat l’oportunitat de salvar les vides. Però, la veritat, és que el dolor de les persones que han perdut familiars i han vist trencada la rutina del viure cada dia amb els seus és un sentiment amb el qual han de conviure i assimilar, a poc a poc, si és possible, al llarg de tota la seua existència, malauradament.

Amb altres paraules: imaginen que els haguera passats a vostés, lectors, lectores... Imaginen per un moment que hagueren perdut un fill, una filla, un xiquet, una xiqueta, un pare, una mare, el iaio, la iaia, a causa de la dana i d’una negligència dels responsables polítics, responsables que tenen les competències, reben el sou i tenen l’obligació d’estar on han d’estar quan la població civil corre perill... Què farien, com reaccionarien? Però, clar, de vegades l’empatia no reacciona, sobretot quan la desfeta no ens afecta. Continuem amb les nostres vides com si res no haguera passat. I no fem ni cas d’aquell refrany tan savi que diu que si veus les barbes del teu veí tallar, posa les teues a remullar. Però, això, sí, quan les coses ens afecten directament som els qui més denunciem i ens queixem.

A més, també hi ha un altre factor que contribueix a incrementar l’angoixa dels familiars de les víctimes, a alterar de manera persistent la seua estabilitat emocional: l’actitud dels responsables polítics amb l’estratègia del ventilador no ha pogut ser més cínica i rebutjable, més inhumana i intolerable. De tal manera que ara, amb tot el rebombori de les declaracions davant la justícia dels investigats, el dolor i l’angoixa dels familiars de les víctimes no fa més que pujar de graus per moments. És una insídia permanent injustificable. n

La reciente imposición de aranceles por parte de Estados Unidos no es solo una amenaza para el comercio internacional, sino que también supone un paso atrás en el camino que llevamos décadas transitando en la lucha contra unas desigualdades que amenazan el desarrollo social y económico. Levantar muros comerciales en un contexto global marcado por la desigualdad, la emergencia climática y la necesidad de colaboración internacional, es cerrar los ojos ante la realidad que nos interpela como civilización.

Las barreras arancelarias no solo distorsionan el comercio. Son también una forma de olvidar que detrás de cada producto, de cada transacción internacional, hay personas, territorios y modos de vida que merecen respeto. Este tipo de decisiones unilaterales nos alejan de los principios de equidad, sostenibilidad y justicia social que deberían regir cualquier política global. Son medidas que nacen desde el privilegio y terminan por afectar, una vez más, a los más vulnerables.

La política arancelaria impulsada por la Administración estadounidense no solo golpea al tejido productivo europeo, sino que incumple de forma flagrante uno de los principios más importantes de la Agenda 2030: no dejar a nadie atrás. Afecta directamente a la meta de lograr un equilibrio económico planetario que garantice oportunidades para todos. Dificulta el avance hacia un sistema alimentario más justo, más inclusivo y más sostenible. Y pone en jaque la posibilidad de construir una economía verdaderamente solidaria.

La ampliación de la brecha entre el norte y el sur global amenaza con desestabilizar economías locales, algunas de las cuales se sostienen con dificultad. Desde el cooperativismo valenciano creemos firmemente que este no es el camino. El mundo necesita reglas justas y una mirada colectiva que ponga en el centro la cooperación y la justicia social. No hay sostenibilidad si se cierran puertas al diálogo, si se castiga al que produce con responsabilidad y si se dificulta el acceso a los mercados por razones políticas.

Es imprescindible que la Unión Europea actúe de manera unida y firme, con una sola voz, para defender los intereses de sus productores, pero también los valores en los que se sustenta el proyecto europeo: la paz, el entendimiento, la equidad y el desarrollo compartido. Rechazamos cualquier vía que alimente el enfrentamiento. Las guerras comerciales, como cualquier guerra, solo dejan perdedores.

Desde la Confederació de Cooperatives de la Comunitat Valenciana seguimos comprometidos con ese modelo. Uno que cree en las alianzas, que pone a las personas en el centro y que entiende que solo desde la colaboración internacional podremos dar respuesta a los grandes desafíos globales. Reivindicamos una Europa fuerte y coherente, y apelamos al sentido común y a la responsabilidad compartida como única vía para construir un futuro más justo para todos. n