El bon papa Francesc i Santa Maria Maggiore

Quan dos ciutats estan agermanades per la història, la llegenda i la simpatia, no hi ha episodi que no materialitze aquesta relació. Això ha passat amb la mort del bon papa Francesc i la seua decisió de ser soterrat a la basílica de Santa Maria Maggiore. De tots els temples, esglésies i edificis de Roma, el bon papa Francesc ha triat un dels que més relació tenen amb Espanya i, sobretot, amb València. El seu fèretre, quan entre a la basílica edificada a l’Esquilí, serà observat per escuts que decoren un sostre ric i sumptuós, construït -diuen-, amb el primer or que va venir d’Amèrica. Aquests emblemes del sostre sota els que desfilarà el seguici fúnebre són els símbols màxims dels dos papes valencians: Calixte III i Alexandre VI. En concret, al sostre del temple, trobem dos escuts del primer i tres del segon. Els experts diuen que el d’Alfons de Borja (Calixte III) és el que representa un bou pasturant, mentre que el del seu nebot, Roderic de Borja (Alexandre VI) es divideix en dos quarters, un amb el bou i l’altre amb tres faixes d’or en camps de sable (negre), figura pròpia dels Oms, en memòria d’una àvia, Francesca d’Oms-Fenollet, de la noblesa més antiga de Catalunya. La presència dels escuts de Calixte s’han de prendre com un homenatge d’Alexandre al seu oncle, doncs l’obra del fantàstic sostre de Santa Maria s’ha d’atribuir en exclusiva al segon papa valencià. Dubte que cap dels mitjans que retransmetran en directe l’arribada del cos del bon papa Francesc es facen ressò d’aquest fet, però la presència dels escuts papals dels dos valencians és rellevant des del punt de vista de la nostra cultura, de la intensa relació entre Roma i València i de la poderosa figura, massa vegades ridiculitzada i negligida, de la família Borja. 

Aquesta basílica, a més de la presència dominadora dels escuts borgians, fou una de les que més relació tingueren amb la casa d’Aragó. No debades, al balcó central de la façana, des d’on es feien les benediccions papals, hi trobem l’estàtua del rei Felip III (IV de Castella), gran beneficiari de la basílica i que, com a successor de la monarquia composta, tenia entre els seus títols, i entre altres, el de rei de València, d’Aragó, de Mallorca, de Sardenya i de les dues Sicílies, així com el de comte de Barcelona, amb obligació per això, de jurar els respectius furs. Ara que alguns no volen celebrar el 25 d’abril i que oblidem la pèrdua dels Furs del regne de València el 1707, caldrà recuperar la memòria de la dinastia dels Àustries que, no sense tensions, governava una Espanya plural i diversa sota una mateixa corona. 

I mentre el taüt del bon papa Francesc avança entre les trenta-sis superbes columnes jòniques de marbre blanc cap a la seua destinació final, prop de la capella on es custodia la preciosa imatge de la Salus Populi Romani, davant la qual he tingut l’oportunitat de pregar moltes vegades en els meus viatges a la Ciutat Eterna, els valencians hauríem de recordar que els quatre cardenals arxiprestes d’origen hispà que han tingut la titularitat de la basílica de Santa Maria Maggiore provingueren de la corona d’Aragó. Roderic de Borja en fou el primer; el seu nebot Pere Lluís de Borja-Llançol de Romaní (cardenal de València, membre de l’orde militar de Sant Joan i abat del monestir cistercencs de la Valldigna) en fou el segon; el tercer en fou Pere Desvalls, cardenal de nissaga catalana nascut a Messina, arquebisbe de Reggio de Calàbria i, finalment, ja al segle XVIII, en trobem el quart: Antoni Despuig i Dameto, nascut a Palma el 1745. Despuig arribà a ser arquebisbe de València, i fou viatger un il·lustrat en el ple sentit de la paraula, doncs va iniciar una col·lecció d’obres a la seua vil.la de Raixa, a Mallorca, de la qual encara es conserva una part al castell de Bellver. 

Aquestes notes apressades, en part degudes al treball d’un historiador de l’art valencià de profunda cultura com fou Elies Tormo, nascut a Albaida el 1869, certifiquen la relació entre Roma i València (que vaig tenir oportunitat d’estudiar al meu llibre publicat el 2020 per l’editorial Pòrtic) i que forma part del projecte personal de reconstituir el lligam profund i sovint oblidat entre les terres valencianes i la ciutat per excel·lència del món, Roma. La decisió del bon papa Francesc de ser soterrat a Santa Maria Maggiore ens permet recobrar aquesta relació que explica moltes coses de la nostra ciutat i del nostre caràcter i reforça el coneixement de la història de la corona d’Aragó com a model polític amb, fins i tot, lliçons interessants que aplicar a l’actual situació política espanyola.