Confiança

La nit ja és avançada. Després d’una més que qüestionable Action painting, Jep Gambardella busca Stefano. Li demana si porta el maletí amb ell. Sempre el duc amb mi, és la resposta. Abandonen la festa, arriben al palau, entren. Stefano té les claus dels edificis més bonicos de Roma, aclara Gambardella a Ramona. Avancen pels corredors. El canelobre projecta una tènue, vacil·lant llum, i permet entrevore un mostrari del millor de l’art mundial; per exemple el Ritratto di giovane donna de Rafaelle Sanzio. Les propietàries, tres Principesse, totes d’edat provecta, saluden indiferents els visitants, immerses com estan en el joc de les cartes. La pregunta de Ramona és lògica: ¿com és possible que Stefano tinga les claus dels palaus més bells de Roma? La resposta no deixa de desconcertar: perché sono una persona affidable, una persona de confiança.

La confiança no entra en el conjunt de les virtuts cardinals, però és vital per al desenrotllament de les relacions humanes. Costa d’aconseguir però, quan es perd, difícilment és reparable: l’elevadíssim índex de divorcis, en part, n’és una prova. Esta pèrdua no sols ocorre entre particulars, sinó que també pot abastar, entre tantíssims altres, els àmbits polític i econòmic, per exemple. En el primer cas, la ruptura de la confiança és quasi inevitable amb el transcurs del temps.

Els candidats solen prometre, és de suposar que de bona fe, objectius que creuen assumibles, però després la realitat mostra que alguns, o molts d’ells, són difícilment realitzables o, si més no, directament impossibles. Quan les successives alternances no aporten les soluciones esperades, una part de l’electorat, comença a descreure del sistema liberal; més encara quan hi ha un context de crisi.És en eixos moments de sotsobre quan solen aparéixer els salvadors de la pàtria.

D’entrada, es presenten com a no-polítics, perquè la política, afirmen, és una activitat parasitària. Si, mentrestant, han xuclat del pot públic o han delinquit, resulta totalment irrellevant. Al cap i a la fi, el votant sols presta oïts a allò que vol escoltar. El raciocini queda preterit perquè entren en joc, solament i exclusiva, les emocions. Acusen els polítics de defensar els seus interessos partidistes, cosa per la qual sostenen que estan més enllà de la política, i reclamen la totalitat del poder, perquè el seu únic interés, sostenen, és la nació, ala qual pretenen salvar. Per a ells, la pàtria és un tot al que tot es subordina, inclosa l’economia; d’ací les pretensions autàrquiques. En esta dinàmica, l’exèrcit s’erigix com la institució suprema garant de les essències pàtries, i l’individu sols cobra importància en tant en quant és una peça més de l’engranatge.

Per a que, precisament, la maquinària funcione i no hi haja dissonàncies, la propaganda és amplificada fins a límits abans insospitats, per les xarxes de comunicació social, és a dir, les pantalles per antonomàsia. L’individu perd la consciència pròpia en ares d’una identitat col·lectiva reforçada, per este bombardeig mediàtic digital constant. I eixa percepció global no fa més que confirmar-li que, en efecte, els salvadors estan salvant-lo. Alemanya sucumbia sota les bombes, però la propaganda omnipresent produïa la il·lusió entre els nazis que tot era passatger, que la victòria final era inqüestionable.

Exactament huitanta anys després no plouen bombes per ací, almenys encara, però sí s’enfonsen les bosses de comerç. Els fanàtics neguen la realitat i continuen confiant, perquè el món sols existix des de les consignes emanades des de la cort de l’Imperator Rex, el qual no pot equivocar-se. Ací, els apòstols del trumpisme neguen la major i afirmen que, la responsabilitat del caos econòmic és dels socialistes i populars per sostindre polítiques erràtiques. Allà, diuen que la culpa és del món mundial per aprofitar-se’n dels Estats Units, cosa per la qual, l’alliberament arribarà, encara que tots els indicadors mostren com l’economia cau en barrina.

Perquè si alguna cosa precisa l’economia és, precisament, confiança. És una condició imperativa, sí, però en estos moments sembla haver-se evaporat dels Estats Units d’Amèrica. Les conseqüències del ball de decrets econòmics, més enllà dels celebèrrims tres mesos de treva aranzelària, no poden saber-se perquè el futur és impredictible, però és evident, que amb eixos vímens difícilment podrà teixir-se la cistella del progrés sostenible que la humanitat precisa.

“No et demano confiança” implorava Pau Riba en La flor del taronger, tampoc reclamava fe ni esperança, sols deixar fer: el temps ja ho posaria en clar. Ara bé, el temps no pot deixar-se passar passivament, impunement: els opositors a la deriva autocràtica del poder presidencial nord-americà conformen un exemple. Paolo Sorrentino, en La grande bellezza, no sols va signar un bellíssim film, sinó que mostrà com, malgrat l’enfonsament del món en el què havia flotat un diletant Gep Gambardella, s’obria la confiança. Treballem i fem-la també possible.