La fragilitat humana

Fa pocs dies vaig perdre a una persona molt estimada i vaig començar a comprendre la fragilitat humana i la importància que té compartir la vida amb els éssers estimats. No sols parle de la família biològica, també de l'emocional, la que anem construint al llarg de la vida i a poc a poc.

I dic a poc a poc perquè la confiança no es guanya en un dia. És un procés lent que, si es trenca, és difícil de restaurar.

Un accident de la classe que siga, un mal pas, ens pot costar la vida i perdre-la en un sol instant. No podem donar res per segur i cal viure la vida a cada instant.

Sembla una bajanada, però no som conscients de la fragilitat humana fins que no perdem a una persona estimada o també pot ser el cas, de perdre la salut. Perquè no és cap ximpleria en cap dels dos casos.

Fa uns anys va vindre una amiga a saludar-me al lloc on estava treballant amb una petició ben curiosa. Era una amiga que havia superat greus problemes de salut i mai va perdre el seu somriure. Jo sempre li deia que de major volia ser com ella. La seua petició em va estranyar prou. Em demanava que cuidara una amiga comuna. I ho va fer amb una tendresa i una bondat extraordinàries. Quan la vaig abraçar per a acomiadar-me d’ella vaig entendre que, en realitat, havia vingut amb dos motius clars. Millor dit tres motius.

El primer era acomiadar-se tendrament i sense dir-me res. El segon convidar-me a recordar que sempre, sempre cal celebrar la vida i el tercer era el que ja he exposat. Al cap d’unes setmanes va marxar per sempre i va descansar.

En aquests moments de dolor i ràbia, recorde les seues paraules i sé que cal celebrar la vida, però també sé, perquè ho estic comprovant, que, de vegades sols viure, costa. I que ningú puga pensar en què vull deixar de fer-ho que no és això per a res, però és cert que de vegades costa.

Tinc l’enorme fortuna de tindre una vertadera i forta xarxa emocional que he pogut construir al llarg de la meua vida, sobretot al llarg dels últims vint-i-cinc anys i aquest fet, ha sigut i és determinant per a poder passar els moments durs com el d’ara.

I vull ser justa i agrair a tota la meua gent el suport que estic rebent i he rebut per continuar permetent-me celebrar la vida i ajudant-nos mútuament a reconéixer la fragilitat humana i la importància del suport mutu, sense el qual tot seria molt més complicat.

Tinc una altra amiga (ja he dit que tinc l’enorme fortuna de tindre molta gent amiga) que sempre em diu que “a las amigas hay que quererlas y cuidarlas siempre, aunque sean unas petardas. Y si de vez en cuando hay que poner distancia, se pone, pero sin dejar de ser amigas”. I quanta raó té! Perquè de vegades cal ficar distància i respirar una estona. També ahí demostrem la fragilitat humana en el fet de cuidar-nos emocionalment.

La salut física i l'emocional són fonamentals per poder gaudir d’una bona vida. Portar pedres a la motxilla com ho són els mals rotllos, la ràbia, la rancúnia, etc. no sols no aporten qualitat de vida, ens fan més fràgils perquè perdem molta energia en alimentar aquestes emocions que, sent lícites, solen ser improductives i negatives.

El dol s’ha de passar. És lícit que cada persona el porte com vulga o, senzillament com puga i les forces li permeten. Voler accelerar la curació o la superació del dol amb imposicions externes i presses indegudes ens pot fer tancar ferides en fals i augmentar la nostra fragilitat.

Diuen que el temps tot ho cura i crec que és cert, però els records, els bons records, no se’ls emporta el temps i han de ser el motor per a recuperar forces a poc a poc i tornar a una normalitat més buida però també més conscient de la nostra pròpia fragilitat.

Malgrat tot i com deia la meua amiga amb el seu etern somriure, sempre cal celebrar la vida!