El gramàtic i la marabunta

El 30 de novembre de 1996 Levante-EMV em va publicar l’article ‘El sociòleg i la marabunta’, en defensa de Lluís V. Aracil, gran sociòleg valencià i fundador de la sociolingüística, en el context d’una furibunda campanya contra ell. Hi hagué molts altres articles, a favor i en contra, en Levante-EMV i altres mitjans —encara no hi havia xarxes... En teniu un resum al capítol 4 del meu llibre Reconstruir les mortes vivents: gramàtica i sociolingüística, Voliana, 2021.

Ara em trobe obligat a fer el mateix amb un gran gramàtic, Abelard Saragossà, perquè curiosament hi ha molts paral·lelismes entre ells, encara que en el linxament que està patint Abelard les xarxes han multiplicat els insults i atacs qualitativament.

Arran del debat entre València i Valéncia, Abelard s’ha convertit, com Aracil fa 29 anys, en el boc expiatori d’uns il·lustrats que l’acusen de traïdor, venut, dretà, farsant, secessionista, enemic de la llengua i del país, etc. I per què? Perquè ha demostrat a bastament que la forma més adequada d’escriure el nom de la capital del País Valencià és amb accent tancat: Valéncia. Però açò xoca amb el que majoritàriament s’escriu i s’ensenya: València. Eppur si muove!

El problema és que hi ha un context polític: la majoria PP-Vox de l’Ajuntament del Cap i Casal li ha encarregat un informe per a justificar el canvi oficial del nom i (sobretot) per a «diluir» el pas del nom oficial en valencià al nom oficial en castellà i valencià, i a més, posant davant el castellà. Però Abelard no té res a vore amb eixe intent de castellanització, al contrari: ell sempre ha advocat perquè el nom oficial de la nostra capital ha de ser en valencià i prou.

I seguim amb el context polític, que és el que explica per què és tan important la inclinació d’un accent: els il·lustrats no atenen als raonaments ni proves que presenta el nostre gramàtic, com no han fet cas en general de la seua extensa obra, amb fites com El valencianisme de Sanchis Guarner, Àrbena, 2022, que incorpora una Cloenda del fill de Sanchis, significativament titulada ‘Un fracàs permanent’. I és que, dissortadament, eixe és el resum de la història del valencianisme lingüístic.

L’episodi de l’accent n’és l’última prova, d’eixe fracàs. En lloc de valorar els treballs d’Abelard per fer una ‘Gramàtica valenciana raonada i popular’ (títol d’un llibre seu), el desqualifiquen perquè s’aparta dels dogmes elitistes i essencialistes. que provoquen la desafecció de molts valencians, perquè associen l’ús i dignificació del valencià amb la catalanitat i els Països Catalans. Molts ens encegàrem en eixos dogmes, però només aconseguírem que cada volta el gruix de la població se’n separara més i més del valencià.

En el fons la raó per què critiquen Abelard és la mateixa que quan defenestraren Aracil: que posen la ciència i la raó per damunt de mites, propagandes i consignes. O, en referència al llibre maleït d’Aracil: «Dir la realitat». Abelard diu la realitat valenciana i pretén una autèntica sobirania valenciana, també lingüística. I això és el que no li perdonen els il·lustrats elitistes i essencialistes, que es refugien en el mite ‘LLENGUA = NACIÓ’, i així volen deduir que si parlem la mateixa llengua que els catalans és que som catalans. Mite compartit pels secessionistes, segons els quals, si no som la mateixa nació, no podem parlar la mateixa llengua. Els uns conclouen d’una veritat filològica una falsedat sociològica, i els altres conclouen d’una veritat sociològica una falsedat filològica...

En fi, poseu l’accent com preferiu, obert o tancat (com fem amb altres paraules), però poseu-lo, perquè l’opció real és eixa: o sense accent, en castellà, o amb accent, en valencià.