Dinamita

Als valencians ens agrada la pólvora. Ens agrada tant, que aquest mes s’han acabat de dinamitar del tot per l’aire algunes institucions culturals. I ja no es tracta d’ideologia o partidismes, sinó directament d’un atemptat que apel·la directament a l’odi i al cinisme. Als drets humans, en definitiva. Les quotes de partit representant organismes sempre m’han semblat tan necessàries com perilloses. Fins fa poc més d’un any, jo havia conviscut, des de la meua adolescència, amb una cordialitat natural entre alguns representants institucionals que no pensaven com jo, o que pensava totalment oposat a ells, però tenien i mantenien el respecte amb els altres i cap als altres. Però malauradament tot això ara ja forma part d’una altra era, que no és per a res generacional, sinó el resultat d’un caldo de cultiu que ha anat gestant-se en els darrers temps i al que hem prestat molt poca atenció quan alguns dels pensadors més lúcids dels nostres dies ens alertaven del que vindria, tant a les institucions que han de garantir la democràcia i preservar els drets culturals com a les universitats. 

Potser per això, perquè tot el que anava a vindre estava ja esperant a la cantonada del carrer, m’indignava tant quan, fa uns anys, es censuraven obres literàries d’autors de casa nostra per adaptar-les a allò políticament correcte, anul·lant el pensament crític, la llibertat d’expressió i la capacitat d’indignació dels lectors. Com si la literatura, el patrimoni cultural, fos un bé modificable als gustos, interessos i corrents de cada època. Si fos així, els passadissos d’El Prado ara estarien buits, i les pàgines de les Sagrades Escriptures arrancades. I de tot el que estava per venir, una bona mostra ja va ser l’actitud de Vargas Llosa, que avalat per haver escrit algunes de les millors pàgines de la literatura castellana, va fer política des dels espais públics a favor dels ultranacionalismes, dels totalitarismes i de tots els ismes possibles, fent-nos entendre també que allò més important en unes eleccions no és que hi haja llibertat, sinó votar bé. És a dir: votar els qui ell votava. 

I enmig de cinismes institucionals i dogmatismes als micròfons dels espais públics, ací està el poeta Mario Obrero, que camina, poliglota i universal, pels carrers de la seua ciutat de Getafe, i que ara ens acaba de regalar un llibre que hauria de ser de lectura necessària per a tots aquells que dinamiten les aules amb consultes lingüístiques o els organismes que vetllen per la llengua: Con e de curcuspín, una meravellosa carta d’amor a la diversitat i la pluralitat lingüística del nostre país on ens ensenya, pàgina rere pàgina, que les minories són, en definitiva, majories universals, i que les paraules són la veritable herència dels pobres i dels pobles. Ens deixa ací Mario Obrero l’evidència i la reivindicació d’un testament des de diferents accents, una cartografia escrita des dels marges i les perifèries, que transita per carreteres secundàries, que es deté en la precarietat i en les ferides, que s’allunya de cossos normatius i de la ceguesa universal que provoca qualsevol forma de monolingüisme, abraçant sempre l’estranger, el veí, l’altre. Unes cartes d’amor que escriu convidant al respecte per la convivència, allunyada de qualsevol forma de bel·ligerància, des de la riquesa i la força de les minúscules, com tant van reivindicar e.e.cummings i bell hooks després, i de la que s’acaba d’editar, en la nostra llengua, una de les seues obres més celebrades: Tot sobre l’amor, on l’activista estatunidenca ens convida a pensar-lo no com un sentiment, sinó com una acció política, i a concebre’l des de l’espai públic. També Karla Sofía Gascón, que s’intuïa majúscula en el seu paper majestuós a la pel·lícula Emilia Pérez, ha acabat escrivint darrerament la seua història en els marges dels periòdics. Aquests dies, que he pogut veure la pel·lícula (meravellosa), pensava que, sense defensar gens les seues opinions a les xarxes, és curiós com a Vargas Llosa se’l protegeix (i em sembla fantàstic) argumentant que mai no s’ha de confondre la persona amb l’obra i, en canvi, a Karla Sofía Gascón, se l’ha dinamitada. En temps de pólvora, i en la setmana més literària de l’any, contra la barbàrie, Mario Obrero, bell hooks i Karla Sofía Gascón. Que interroguen, que qüestionen, que incomoden sense necessitat de grans massacres. Només amb paraules.