El Rullet

Un dels pocs substantius que la molt castellanitzada premsa valenciana de finals del segle XIX i principis del XX no encertà a traduir fou el de «roder», que diaris i periòdics aplicaven als delinqüents o bandits que vivien «rodant fugitius i errants», mentre atemorien i/o extorsionaven les persones que trobaven al seu pas.

Un d’aquells espècimens obeïa al malnom d’El Rullet. Fou enxampat en juliol de 1905 pels voltants de Manises, l’Horta Sud; i qualificat, pels mitjans de comunicació de l’època, com a «célebre roder», «joven» i «de no mal aspecto: usa bigote y viste blusa». Malgrat la seua curta edat, sobre el Rullet pesaven «dos delitos de sangre y varios robos», pels quals fou condemnat a 40 anys en un presidi d’El Puerto de Santa Maria (Cadis), d’on aconseguí escapolir-se. Des d’aleshores, s’havia convertit en un pròfug temerari. Per això, malgrat trobar-se en cerca i captura, retornà al seu territori d’origen i adoptà «como campo de operaciones la comarca de Requena y Utiel», «extendiéndose en sus correrías por Aldaia, Manises, etc.».

Segons explicava també la premsa, feia temps que la Guàrdia Civil «seguía de cerca las huellas de este criminal». Fins que un dia, sobre el 22 d’aquell mes, la benemèrita rebé informació confidencial al voltant dels moviments que el Rullet tenia previst realitzar en les hores següents. Amb aquella revelació, un caporal i dos subalterns muntaren vigilància i l’esperaren, amagats, durant tres nits seguides. I fou així, a base de paciència i perseverança, que al remat «lo capturaron sin resistencia al pasar por junto a una higuera, camino de una casa de Manises en la que iba el criminal a cometer un robo».

Encara que uns periodistes atribuïen la detenció «a la diligencia y buen celo del digno jefe de la Guardia Civil», i d’altres al relaxament del Rullet –«que, confiando sin duda en que la benemérita se hallaba concentrada en València con motivo de la Feria [de Julio], realizaba sus operaciones con tranquilidad»–, el ben cert és que el roder degué ser delatat per un dels seus hòmens de confiança; a qui, potser sense mesurar-ne bé les conseqüències, hauria confessat els seus immediats plans d’actuació. I és que ja ho diu la saviesa popular: secret de dos, és perillós; secret de tres, del diable és.