Discursos d’honor

L’escriptor Dror Mishani, en el seu imprescindible Habitación con vistas. Diario de guerra en Tel Aviv, al·ludix a una iniciativa colpidora. Arran de l’atac terroriste de Hamas del 7 d’octubre de 2023, esmenta que desenes d’autors (inclòs ell mateix) s’havien oferit com a voluntaris per a escriure discursos en homenatge al més de miler d’assassinats d’aquella jornada; no es tractava de panegírics generalistes, sinó, com Mishani deixarà clar, de paraules adreçades a cadascuna d’aquelles persones en concret.

Mishani, apunte, és un autor molt crític, gens complaent, i ausades pessimiste respecte del futur del seu país: “conscient de la destrucció que s’aveïna, sabent que un dia es produirà”. Com a balanç, procura oferir una imatge d’esperança, i per això el seu llibre, reblit d’emocions, és un cant a la raó, a l’amor, a l’equanimitat, i a mirar de discernir com seria possible, si encara és possible, el respecte i la pau.

Les conseqüències de la dana que afectà diverses comarques valencianes el 29 d’octubre de 2024, però sobretot l’Horta, no és comparable a aquell atac, i molt menys a la resposta il·limitada d’Israel. Els desastres naturals, i més si els acompanya la incompetència humana, pareixen més intolerables perquè no procedixen de la violència dirigida ni de l’odi que s’enquista generació rere generació. Ara bé, hòmens i dones, d’una manera o d’una altra, brutalment en tots dos casos, moren, i la categoria de víctima, al remat, unifica els qui eren en vida tan distints. La medieval dansa de la mort seguix rodant amb els seus passos.

Llavors, un país com el nostre, que tant enarbora el seu segle d’or, i la seua excel·lència contemporània amb dos o tres individualitats, per què no s’haurà plantejat l’elaboració de discursos d’eixa classe, com s’ha fet a l’Estat d’Israel, i en la tradició pagana i cristiana fon també, i tan, comú? O podem pensar-ho al revés: per quina raó la necessitat d’escriure discursos elaborats literàriament i pronunciar-los en públic?

¿Serà en el fons perquè encara tenim la consciència que la literatura redimix? O qui sap si no és l’única cosa que som capaços d’ofrenar a la impotència, a la ràbia, a l’esgarró, als actes i situacions inassumibles: paraules, frases amb sentit, i un sentit a més a més que es reclou i al qual no li cal una referència externa. I així com la paraula era creadora i salvadora, arribant-nos de la tradició cristiana i jueva, s’elaboren discursos amb l’anhel que les persones desaparegudes transcendisquen de l’anonimat a la rellevància.

¿No ens caldrien discursos d’homenatge a les víctimes de la dana? ¿I a càrrec d’autors voluntaris? Seria una manera de convertir l’escriptor en representant de les famílies, i a través d’estes, de la societat. En el fons, de realitzar la lloança de les víctimes mortals i construir un acte de memòria: transformar-les, ja per sempre, en veu del poble, que, com demostrà amb escreix, crea i salva.