No puc amb elles

Com he dit en moltes ocasions em considere feminista radical, de les que creu que s’ha d’anar a l’origen del problema real per poder solucionar-lo d’arrel i no quedar-nos en posicions maquillades que continuen justificant l’existència del patriarcat i el seu manteniment des de posicions teòricament progressistes, però que emmascaren el sosteniment d’un sistema que ens oprimeix a les dones sobre la base del sexe amb el qual hem nascut.

     Dita i recordada la meua posició de feminista radical, també vull dir que defensaré sempre que les dones ocupen espais de responsabilitat pública per tot arreu amb l'única condició que ho facen bé. I per a mesurar si ho fan o no bé, la vara de mesurar no ha de ser com ho fan els seus companys els homes. I ficaré dos exemples de dues dones a les quals no puc suportar pels motius que explicaré a continuació.

     Partint de la base del fet que encara no hem tingut a cap presidenta de Govern, ni a cap presidenta de la Generalitat que, en si mateix això ja és tot un dèficit democràtic i que, en els principals partits polítics continuen sent el número dos sempre, la qual cosa continua agreujant el dèficit democràtic, exposaré els motius pels quals no puc amb elles dos.

     “Curiosament” totes dues són del Partit Popular. Que ja en si mateix és un partit que no m’agrada gens i molt menys últimament quan estan “blanquejant” a la ultradreta tant en la Generalitat com a l’Estat Espanyol.

     La primera és Cuca Gamarra que, en cada gest, en cada expressió demostra la seua mala bava i el seu menyspreu per tot allò que no siga el que ella i el seu partit representen. Els seus gestos facials en cada intervenció, la seua capacitat per a “reinterpretar la realitat” en funció dels seus interessos i els del seu partit la porten a fer el ridícul en més d’una ocasió amb llenguatge agressiu i mentider fet de forma interessada i fins i tot de vegades grollera, que només aconsegueix que la desafecció ciutadana per tot allò que fan els polítics vaja en augment. No té aptitud per atraure els votants intel·ligents que, en un moment donat, volgueren canviar el seu vot. És com si permanentment estiguera enfadada amb el món i amb una necessitat continua de renyir a propis i a estranys. No m’agrada gens aquesta dona ni la seua forma de fer política al Congrés dels Diputats. A més em dona tota la impressió que no tindria cap problema a trair a qui fera falta per continuar ostentant el poder que té.

     La segona dona que em cau fatal la tenim més a prop i és Susana Camarero. Una altra que tal balla dins de la política. És com una bruixa perversa que tot allò que toca es converteix en brutícia. No té cap problema a mentir ni en desdibuixar la realitat fins a fer creure que un burro vola, si és allò el que a ella li interessa. I ara, amb la (mala) gestió de la dana, se li nota a la llegua que ens està contant una “milonga” per tal de continuar justificant al seu cap de files, el Molt Poc Honorable president Mazón, qui, per cert, encara no ens ha explicat on estava ni que feia mentre la barrancada arrasava amb la vida de dues-centes vint-i-huit persones.

     La descaradura d’aquesta dona no té límits quan comença a jugar amb el bolígraf a la mà quan fa les rodes de premsa i somriu de forma subtilment descarada, ens mostra la seua pitjor cara i la seua arrogància de qui se sap intocable de moment perquè és qui està movent els fils del pallasso que creu ser el seu cap. Ella coneix la veritable realitat de qui mana, però des de l’ombra, on s’està amb molta més comoditat. I ho practica de luxe.

     Dues dones, Cuca Gamarra i Susana Camarero una al govern de la Generalitat i l’altra a l’oposició del govern de l’Estat competint, a la seua manera, per veure quina de les dues pot ser més dolenta dins de la política per tal de mantindre el seu estatus a costa del que calga i utilitzant a qui siga necessari.

Van tindre una molt bona mestra en Rita Barberà que, de segur, estaria molt orgullosa de les dues.