Primers de maig diferents

El primer de Maig a gairebé tot el món és celebra la Festa del Treball i els treballadors ixen als carrers en ambient festívol per demanar millors condicions de treball. Per la meua generació el Primer de Maig no sempre ha estat així. La dictadura franquista sols autoritzava aquelles manifestacions que es feien per lloar les gestes d'aquell sanguinari general sempre present en les nostres vides, fins i tot des dels segells de Correus i les monedes de curs legal. Eixir al carrer per demanar millors condicions laborals era el millor passaport per acabar una bona temporada a la presó. Però malgrat la repressió el moviment obrer anava creixent a Espanya i el franquisme no va tardar en aplicar la fórmula panem et circenses, pa i circ, per tenir el poble entretingut i sense pensar.

Aquells primers de Maig del franquisme Madrid s’omplia de busos que des de tota Espanya duien a la capital milers de treballadors, aleshores els deien productors, per prendre part al camp de futbol del Madrid en la anual Demostració Sindical, un festival de música, esport i folklore tot barrejat presidit per Franco. Per la vesprada la recent creada TVE retransmetia bous i futbol. I, mentre això passava, alguns valents es jugaven la llibertat, i de vegades la vida, corrent davant els grisos demanant millors condicions de treball per la classe obrera. I fins la mort de Franco el Primer de Maig va continuar celebrant-se sota l'advocació de sant Josep Obrer, i fins i tot aquell Primer de Maig de 1977, amb CC.OO.,acabada de legalitzar, va acabar com el rosari de l'aurora, amb els manifestants apallissats per la policia de Martin Villa.

Avui les celebracions del Primer de Maig continuen reunint una gentada: els irreductibles fidels lluitadors de tantes batalles perdudes, els alliberats, i una part dels militants  dels sindicats majoritaris, i la militància dels minoritaris, els que encara,creuen que és possible la lluita de la classe obrera contra el capitalisme neoliberal, mentre la resta són a la platja, de turisme rural o aprofiten per agafar un vol low cost i en unes poques i precàries hores visitar qualsevol ciutat europea. Pobra classe obrera? On ets? Què han fet amb la teua consciència? Ja ni tan sols ens queda l'esperança d'anar a aquell paradís del que el 1971 ens parlava Elio Petri al seu film “La classe operaia va in paradiso” on un Lulú (Gian Maria Volonté) stajanoviste sols tenia un objectiu en la vida treballar I treballar per tindre un cotxe i mantenir dues cases, a més a més d'embrutir-se cada nit davant la televisió. Des del poder ens han fet saltar, fictíciament, de classe, i ara a les enquestes tothom es situa a la casella de la classe mitja, i així ser els penúltims dels últims. Ja no som l'últim esglaó de la cadena malgrat que el sou no ens arribe ni per poder llogar un lloc on viure dignament.

El gran triomf del neoliberalisme és recolza en crear-nos cada dia tota una sèrie de necessitats innecessàries que ens aboquen a treballar més per menys per no ser els últims en aquesta societat consumista. Ens aboquen a una vida de low cost perquè ells, els ells de sempre, el poder, puguen viure una vida de luxe.