Reality al Vaticà

Hui comencem el dia amb una notícia destacada: s’inicia el conclave per seleccionar el successor del papa Francisco. Si l’Esperit Sant fa la seua faena com cal «il·luminarà» tots els cardenals per igual elegint papa a la primera, però si fa vacances —vull dir: es lleva l’uniforme de plomes i es posa banyador per fugir de les calors del debat—, o un ciberatac del Maligne provoca l’«apagada» en les comunicacions celestials impedint traslladar la inspiració divina a tots els cardenals, l’elecció durarà dies. No és la primera vegada que passa.

Si hem de fer cas d’algunes cròniques, sorprèn que amb els avances tecnològics actuals els cardenals no puguen votar des de casa i hagen de jugar a indis fent senyals de fum, tot i tenint la Cristiandat pendent d’una xemeneia. Tanmateix, no hi puc estar més en desacord. Amb el sistema actual s’estalvia en sondejos d’opinió, cartells, propaganda, etc. Van directament a la qüestió. Que cap candidat arriba als 2/3 dels vots? Fumata negra. Tornen a votar. Que un candidat obté els 2/3 de suport? Fumata blanca. «Habemus Papam». Contra allò que se sol pensar, la simplicitat sol ser el sistema més eficient de resoldre un assumpte. Oh santa simplicitat!

Intrigues de sagristia i un llarg catàleg de misèries aniran prenent forma en un conclave que per les baralles internes podria ser l’escenari d’una edició de ‘Gran Hermano’. Com a bon ‘reality’, manté les emocions a flor de pell: des de que el mestre de cerimònies pronuncia l’«Extra omnes!» (expressió llatina que significa: tothom fora), perquè aquells que no siguen cardenals abandonen la Capella Sixtina, fins el moment en què se li pregunta al cardenal elegit si accepta ser el nou Pontífex: Sa Santedat que diuen, (sis plau, no abrevieu escrivint SS, que ausades que sona mal). Donaria dos quinzets per contemplar l’espectacle. Ha de ser torbador el fru-frú de les sotanes emmidonades dels purpurats quan s’alcen a votar. I veure’ls després de cada votació acomodant-se la falda campana (batall inclòs) a la cadira.