I tu, què vas fer?

Segurament serà una de les preguntes que més es va fer aquesta setmana passa a conseqüència de l’apagada general que vam patir el dilluns vint-i-huit d'abril passat.

        Precisament estava parlant per telèfon amb una amiga quan, de sobte, ella va dir “se n'acaba d’anar la llum de casa” quan, al mateix temps, vaig veure com s’apagaven els pilots de la televisió i del mòdem i li vaig dir “deu ser general, perquè ací també se n'ha anat”. Eren les dotze i mitja del matí, com molt bé sabem.

        Jo havia quedat a dinar amb uns amics de València que ja estaven a la carretera i, si no era per la ràdio del cotxe no s’anaven a assabentar i sí, quan els vaig vorer ja ho sabien.

        Més que dinar vam picar alguna coseta i després van marxar de tornada a València.

        Quan es fa fer fosc, vaig encendre dos ciris i, com que no podia fer res més, vaig començar a pensar en la fragilitat i la dependència que tenim de l'electricitat.

        És cert que considere que les explicacions que s’han donat des del govern central han estat poques i molt “justetes”, però alguna cosa s’ha dit. I per això quan ix el PP amb el “tonto útil” de Feijóo al capdavant, demanant més explicacions i qüestionant tot el que s’ha fet, mentre Mazón encara no ha contat què feia mentre la gent s’estava ofegant el dia de la barrancada, em fa molta ràbia, molta. Això vol dir que Sánchez ho està fent bé? No, per a res, vol dir que, almenys no s’ha amagat i ha donat alguna explicació, mentre Mazón continua amagant-se i no participant en cap acte multitudinari o fent la romeria de la Santa Faç d’Alacant ell sol i en dia diferent a quant la fa la resta de la gent, tot i ser ell d’Alacant.

        Les explicacions donades jo no les acabe de comprendre perquè no soc cap enginyera. El que sí que soc capaç d’entendre és que el màxim responsable polític de l’Estat va eixir públicament i va encarar el problema i va dir el que va creure oportú. El Molt Poc Honorable president de la Generalitat encara no ha contat la veritat tot i que ha canviat les versions del que va fer el dia de la barrancada unes quantes vegades.

        Segurament totes i tots recordarem on estàvem i el que fèiem al llarg de les hores de l’apagada general i recordarem la sensació de fragilitat davant la possibilitat de quedar-nos sense poder carregar els mòbils i, per tant, d’estar incomunicats de familiars i amics amb l’angoixa que aquesta situació pot generar.

        Mirant les flames dels ciris, vaig pensar en totes les persones hospitalitzades a l’UCI i en com les seues vides dependrien de la quantitat de combustible que hi haguera als tancs per a fer funcionar els generadors i, fins i tot de la possibilitat que per estalviar, aquest combustible no fora suficient per a atendre les seues necessitats.

        També vaig recordar a les persones ingressades a les diferents residències. Després em vaig assabentar del fet que des de l’Ajuntament se’ls havia ofert a totes generadors i combustible per tal de minimitzar els possibles danys.

       Aquest fet, l’apagada general, ens va posar al davant situacions que pensàvem del tot superades, com el fet d’encendre ciris per a tindre llum, o haver de mesurar les vegades que s’obri la nevera per no malbaratar els aliments que hi havia dins. O l’enorme dependència dels mòbils i d’Internet. O dels diferents sistemes que ens fan la vida més còmoda com anar a treure diners a un caixer automàtic, per exemple.

        Ara, el que cal és que una emergència com aquesta no es torne a repetir i que puguem tornar a confiar que tenim un sistema fort i segur.

Em venen al cap, mentre escric, les persones que viuen a la Cañada Real de Madrid que porten sense llum des de l’octubre del dos mil vint per voluntat d’una companyia elèctrica i recorde que la capacitat de la resiliència humana és impressionant i molt poc valorada en general.