Ser anuncis

¿Recorda vosté –o coneix, ja que l’afició ha seguit, encara que minoritària– els trens elèctrics de joguet? Aquell somni de maquetes que no hi havia casa que les continguera de tan grans; en elles, una màquina amb diversos vagons travessava túnels, muntanyes nevades, llacs amb vaques pasturant, casetes unifamiliars amb flors en les finestres, estacions a vessar de gent a l’espera d’eixa serp de desigs… Allò que véiem era un recorregut en cercle, i per força curt, d’un mitjà de transport que era molt més que això en la seua realització última, en la qual es barrejaven el luxe, l’aventura, l’exotisme i el cosmopolitisme amb els noms de Transsiberià o d’Orient Express. Tots volíem ser personetes d’eixa maqueta o protagonistes d’algun episodi miraculós. Ara bé, açò no implicava que ens disfressàrem.

Un punt d’inflexió important en el procés de transformació de l’espanyolet en personatge de sèrie televisiva foren els dibuixos amb què el PSOE concorregué a les eleccions de 1979. Eren obra de José Ramón Sánchez, i en un estil que ara enllacem no amb els temps que anomenàvem “trencadors 80”, sinó amb els que se n’anaven, mostrava individus de tota condició en un ambient amable: el sol, la verdor, l’alegria, la comunitat unida… Ben mirat, aquells dibuixos eren l’evolució de les maquetes del ferrocarril, amb la diferència essencial que els anhels d’Istanbul, Moscou o Vladivostok s’havien reduït al de tindre un barri on jugar, ple de fàbriques que no contaminaven, de vehicles que no feien soroll, de carrers sense robatoris i d’amistats fraternes. Ara bé, açò no implicava que ens disfressàrem.

El món, és clar, evoluciona, la qual cosa no significa que vaja a millor, sinó que continua en la seua òrbita, en determinats registres tan descoratjadora. I descobrim així que l’espanyolet no volia convertir-se en fantasiós viatger de tren ni tampoc en dibuix de campanya electoral. Potser ambdós coses el sobrepassaven, eren massa per a qualsevol home o dona de classe aspiracional, però d’una aspiració burgesa, moderada, assolible sense esforços mentals ni lluita final: l’aspiració a ser prototip d’anunci de marca… barata, sense excel·lències. I, ara sí, certs dies no trobes una altra cosa en la carretera que milers de persones disfressades de Decathlon.

Per desgràcia no ha volgut ningú encarnar l’estètica d’una figureta de Warhammer, ni d’alabarder reial, ni de personatge d’alguna sèrie d’època. Els nostres carrers, les nostres estacions de ferrocarril, els nostres barris lletgíssims serien visualment molt més suggeridors, i denotarien diversitat humana: vestits inspirats en jocs de taula de batalles històriques, de fantasia heroica, robes del període de la Restauració… Però no: l’espanyolet volia ser anunci. No parle d’una nova tribu urbana, en les quals el vestit és un repte; es tracta, ben al contrari, de calar-se una disfressa de cap de setmana o de pont vacacional, un uniforme ridícul que identifica com a pertanyent a una nova normalitat que ni té imaginació per a triar per si mateix, ni és tan valent com per a imitar la Generació Beat.

El nou uniforme d’Europa és eixa mediocritat de bon (o roín) contribuent. Quin viatge tan llarg, i en autocaravana, per a este patetisme.