De què parlem quan parlem d’art contemporani?

Cada cop que un govern conservador assumeix la gestió cultural al País Valencià, els professionals del sector ens preparem per a una nova etapa de foscor. Sabem que, més enllà de perdre oportunitats laborals, se’ns instrumentalitzarà per ocultar la precarietat i la manca de projecte polític real. Aquesta repetició del cicle no fa sinó agreujar la situació: el que experimentem és un empobriment progressiu de la cultura pública i de la reflexió crítica, tal com assenyala Giorgio Agamben sobre les condicions essencials del pensament contemporani.

Agamben diu que “el contemporani és aquell que manté la mirada fixa en el seu temps per percebre no les llums, sinó la foscor”. Aquesta foscor no és l’absència de llum, sinó allò que la llum del present no aconsegueix il·luminar; és el lloc des d’on es pot desenvolupar una mirada crítica sobre el que ocorre. I és des d’aquesta posició incòmoda però necessària des d’on cal parlar de l’art i la cultura contemporanis avui.

La gestió cultural actual es troba en un moment de desdeny, mancada de recursos i lluny de les pràctiques professionals. Paradoxalment, els mecanismes de propaganda institucional continuen ben vius. Abans existia un cert pudor a l’hora de justificar decisions, però avui la voluntat destructiva és explícita i performativa. L’objectiu no és construir, sinó negar el valor del que s’ha fet, menysprear qui ho ha fet i presentar la ignorància com a estratègia de poder. Aquesta ignorància, com una llum encegadora, ens impedeix reconèixer les estructures que sostenen la vida cultural i artística d’un país.

Des del 1989, amb l’obertura de l’IVAM, s’ha construït un relat institucional per a l’art contemporani valencià. A mesura que els governs han canviat, la relació amb el territori s’ha anat reduint, sovint sense comptar amb els agents professionals del sector. Malgrat tot, la sensació de molts de nosaltres, que hem decidit quedar-nos i construir des d’ací, és de començar de nou una vegada i una altra. Això es reflecteix especialment en qüestions com l’aplicació de les Bones Pràctiques, la creació d’estructures professionals sostenibles o el mínim respecte per part dels càrrecs públics cap a la seva responsabilitat amb la ciutadania cultural.

Quan parlem d’art i cultura contemporània, no ho fem des de l’abstracció o la comoditat del concepte. Parlem de llibertat, de responsabilitat contextual, de compromís amb el territori i les persones que l’habiten. Parlem de ser crítiques amb les polítiques públiques i també amb nosaltres mateixes; d’avançar estèticament, sí, però sempre en connexió amb el social, el polític i el relacional. Parlem d’utilitzar els recursos públics de manera transparent i consensuada, apostant per la descentralització i la creació de pols culturals que vagen més enllà de les capitals administratives.

En definitiva, parlem d’estar presents no només com a testimonis, sinó com a agents actius d’un temps que sovint es presenta com una gran ombra. Parlem d’habitar la contemporaneïtat amb consciència crítica, de no evitar la foscor, sinó d’interrogar-la i d’apropar-nos-hi. Això només és possible si aquells que governen entenen que la cultura no és un problema a contenir, sinó una oportunitat per pensar i compartir col·lectivament el futur.

Per tot això, no deixarem de dir-ho, d’explicar-ho i de fer-ho. Exercir cultura avui és també lluitar contra el silenci administratiu, la censura subtil i la incompetència que intenta fer passar el desert per paisatge.