A taula amb el Txopo

L’any 1980, Aviaco, companyia d’aviació fundada a Bilbao el 1948, estava en plena reestructuració empresarial i perill de fallida. La Diputació Foral de Biscaia va dissenyar una línia d’ajudes perquè la ciutat continuara sent un nus de comunicacions aèries. Els bascos sempre han tingut una mirada estratègica de les infraestructures bàsiques. De fet, Iberia, amb qui Aviaco es disputava el negoci, l’havien fundat també biscaïns. Dins d’aquella línia de suport empresarial, la Diputació foral, amb la complicitat del president de la Diputació de València, Manuel Girona, va intentar mantenir el vol amb València. Gràcies al corresponent conveni institucional, la Federació d’ikastoles va convidar una representació de mestres i alumnes de les cooperatives d’ensenyament valencianes a una visita peripatètica per Euskadi.

Vaig formar part d’aquella expedició com a mestre de l’Escola La Masia. Entre ikastola i ikastola, el guia de l’expedició va tenir el bon gust d’organitzar-nos una recepció a Lezama, la ciutat esportiva de l’Atlhetic Club i escola de les categories inferiors. El cervell d’una filosofia de proximitat no solament futbolística enmig del món global. En arribar-hi, a la porta mateix, ens esperava Joxe Angel Iribar, el Txopo, a qui jo, de menut, tantes voltes havia aplaudit a Mestalla. Potser el millor porter del món des de la retirada de Lev Yashin. Iribar, tot atencions, ens va mostrar fins el darrer racó d’aquell planter de futbolistes. En saber que érem valencians, ens va preguntar de seguida per Pepe Claramunt, segons ell, un dels millors jugadors amb qui havia coincidit a la selecció espanyola i «una persona muy cercana con la que pasaba buenos ratos hablando del Genovés y Retegi». El viatge, vaig pensar llavors i recorde ara, ja havia valgut la pena.

He tornat a coincidir amb Iribar 45 anys després. Desapareguda Aviaco, Joan-Carles i jo vam volar a Bilbao amb Iberia. A les 9.30 del matí ens esperava a Loiu l’amic Kike Amonarriz, un persona molt rellevant de la cultura basca, que ens havia fet de pont amb Iribar. Amb hospitalitat made in Euskadi, Kike ens va portar a la Plaza Nueva, pàtria de l’alta cuina en miniatura que són els pintxos. En acabant, passejant una ciutat que no para de reinventar-se, ens vam dirigir al Palau d’Ibaigane, impactant seu social de l’Athletic. Als pocs minuts, van presentar-se Iribar i el seu fill Markel. L’abraçada entre el Txopo i Kike presagiava un dia de càlides complicitats. «Si no teneis prisa», va proposar el Txopo, «Markel nos da un paseo por la costa de Bizkaia y hablamos mientras comemos en casa de un amigo». Convidats i agraïts, la colla basco-valenciana va passejar xano-xano per Sopela, Plentzia, Armintza i Lemoiz, final d’etapa a Maruri. Durant l’excursió, amb la calidesa de l’heroi popular, Iribar no va deixar de fotografiar-se amb tots els passavolants que topetàvem.

Ja a taula, Joan-Carles, mans a la faena, enregistrava una entrevista en format de tertúlia amistosa que, espontàniament, entrava i eixia del món del futbol. Entre plat i plat, Kike va recordar que Iribar, en retirar-se del futbol actiu, havia destinat la recaptació del seu homenatge a l’elaboració de diccionaris esportius en èuscar. «Hacía falta», es va limitar a dir el Txopo. «Tu sí que eres un referente del euskara», li tornava a Kike la floreta. Jo, de reüll, mirava Joan-Carles, que, amb el cap, confirmava que la cosa anava bé, mentre sentia l’oloreta del plat de fesols blancs amb cloïsses que m’esperava fumejant. Fora del patró periodístic, Iribar va comentar que el dia anterior havia parlat telefònicament amb Claramunt, que recordava molt bé també Sergio Manzanera, Guillot, Rep o Paquito, «que me metió un gol con el tacón en una final de Copa en el Bernabéu y me lo recordó toda la vida», va assenyalar afectuosament. «Muy buena gente», insistia.

La sobretaula s’hauria allargat hores, però encara havíem de visitar el nou San Mamés, la Catedral, un estadi moderníssim enmig d’una trama urbana per on la gent es desplaça caminant després de passar per las Siete Calles a fer el poteo amb la cuadrilla. «Que no se os olvide dar recuerdos a Pepe i a Sergio», va insistir el Txopo abans que Kike ens tornara a l’aeroport. Eskerrik asko, txapeldunak. ◼