Qui té por de Mónica?

El processament de Mónica Oltra dictat per l’Audiència de València, malgrat que el jutge instructor i el fiscal han descartat l'existència d'indicis de delicte, és un exemple paradigmàtic de l’ús pervers de les instàncies judicials per matar políticament un dirigent. A què obeeix eixe assetjament permanent? Es tracta d’un pla preconcebut per conjurar el seu retorn a la política? És una venjança feixista i un poder judicial fent-li el joc? Qui té por de Mónica Oltra?

El problema d’Oltra no és tant el judici com que molta gent faça seu el relat construït per l’extrema dreta, basat en ‘val més rumor fals en mà que cent veritats volant’. Relat de zitzània i maldat, que és un bon nom per a un tango, però un calvari per a qui el pateix. Diran que farà fora eixa creu quan la declaren innocent. Mentida. Independentment de quina siga la sentència, per a eixe sector de gent ja és culpable. En això hauria d’haver pensat l’Audiència que, sense indicis de delicte, imita Pilat en un llavatori de mans on l’acusació feixista li aguanta la safata. Tot i assegurar que no se la prejutja, atorga la credencial de ‘doctor veritas’ a persones i organitzacions que beuen de fonts informatives contaminades i denuncien delictes basats en rumors i notícies falses. Malgrat la injustícia que això suposa, l’ombra del delicte de l’exmarit seguirà perseguint-la com la Rebeca de Hitchcock, la difunta esposa el record de la qual ho impregna tot i de la que no hi ha manera de fugir.

No deixa de ser curiós que l'Audiència de València confirme el processament contra Oltra, mentre el Suprem es passa per l’entrecuix els presumptes delictes d’homicidi imprudent en residències madrilenyes i rebutja la denúncia d’un particular contra Ayuso. Tot plegat un escàndol suprem (mai millor dit). I jo, aficionat a fer comparacions, pregunte: els tribunals haurien actuat igual si allò del que s’acusa a Ayuso ho haguera fet Oltra? I a l’inrevés? És un exemple contrafactual que no té resposta, però obri espais de reflexió.