L’ètica que no Ens Uneix

Costa més fer política que no fer-la. Crear un espai públic de diàleg, empatitzar, acordar, cedir i pactar que simplement ficar-se en front. És una idea de la filòsofa Hannah Arendt a La promesa de la política. La lectura és recomanable per als temps que corren. Però un altra idea és la de la política com a forma de sublimació de l'ètica, la dels principis. Casar-se només per diners sempre ha estat mal vist.

El pacte a la Diputació de València entre Partit Popular i Ens Uneix -Natàlia Enguix és la Vicepresidenta-, suportat amb el vots de Vox, resulta difícil d’explicar en estos termes d’acord. Encara que inicialment es va donar lloc a canvi d’unes prebendes en benefici clar als interessos comarcals i partidistes d’Ens Uneix -inversions a Ontinyent i la Vall d’Albaida, l’interminable hospital i la baixada del llistó electoral al 3 %-, la política ultra de la Generalitat i Vox amb un PP bastant còmode a les exigències de l’extrema dreta, han posat de manifest la contradicció natural del pacte. Les accions i els malabarismes d'Ens Uneix per marcar-se un perfil distant de les polítiques de la Generalitat, amb triples salts ideológics, són un bon exemple de com desacreditar la política: fer veure que combaten els ultres però participant de les institucions que ells s’encarreguen de sostenir. Una situació d’esquizofrènia política i cinisme que ens planteja la qüestió sobre si realment és major l’interés per frenar l’extrema dreta des de la institució que governen o per contra es tracta d’un intent per mantenir-se a la Diputació en un clar benefici partidista. Una bala perduda cap a la credibilitat de la política en el moment que més necessitem d’ella per conservar les institucions, la salut de la democràcia i fer front a les polítiques ultres en contra de la convivència.

Ara mateix la política d’Ens Uneix s’ha transformat en un espectacle de justificacions pròpies entre màstils d'acròbates, de posicionaments polítics amb plats malabars, i d'argumentaris fets damunt de monocicles, amb diavolos i hula-hoops. I davant les exigències negacionistes en alguns casos i radicals en temes tan diversos com el canvi climàtic, la memòria democràtica, els drets de col·lectiu LGTBi i la llengua, reforcen la seua activitat des de l’àrea de Memòria Democràtica, condicionen un increment del pressupost a la Diputació per a la promoció del valencià o l’alcalde d’Ontinyent, d’Ens Uneix, declara que s’han casat amb el PP per “diners i no per amor”. Però res més lluny, es tracta de mesures de curt alcanç, lloables en alguns casos, però que no poden contraposar-se a una vergonyosa Llei de Concòrdia de rang autonòmic -amb esmenes en contra de la comissió europea i pendent de recurs al tribunal constitucional espanyol-, a la llei de Llibertat educativa -que ha provocat una gran contestació social-, ni poden recomposar amb diners l’atac a la dignitat de la nostra llengua. Si de veritat es vol fer front “a les retallades de caràcter feixista” que els ultres volen introduïr als pressupostos de la Generalitat, com ells mateixos han declarat, els resultaria més eficaç trencar el pacte amb el PP que mantenen a la Diputació.

Però després de tot, de les declaracions sobreactuades, i de les contramesures que tenen més d'intenció que d'efectivitat real, Ens Uneix continua formant part d'un marc polític que normalitza les exigències del ultres, i difícilment li posaran punt i final mentre queden prebendes per cobrar, i mentre el PP manté el segrest de l’Hospital d’Ontinyent retrasant la seua posada en funcionament. La infraestructura sanitària, proposta insigne de la política dels comarcalistes, ha acabat representant la seua forma de fer política: partidista, de poc avast i vestida de bones intencions.

Hannah Arendt va intentar explicar i alertar-nos dels perills de l’extrema dreta, del que va significar l’ocàs de la política a la primera meitat de segle XX. Ens va advertir dels capil·lars per on permeava l’odi i la intolerància a la plaça pública i de com es va a arribar a normalitzar. I mentre a Europa ara es preocupen per establir cordons sanitaris i pactes complexes que puguen evitar l’accés a les institucions dels ultres, Ens Uneix desacredita la política en casa quan més la necessitem.

Ens Uneix haurà de pensar si per una ètica mínima, per la seua dignitat i la credibilitat com a partit amb pretensions autonòmiques, i sobre tot pel bé de les institucions i la convivència, és el moment de trencar ja el pacte de la Diputació de València.