Un dinar

Un dinar amb una amiga que s’acaba de comprar un local per a exercir la seua professió d’advocada i a qui li fa il·lusió dinar amb tu i ensenyar-te’l i quedeu a dinar amb eixa excusa, com ho podia ser qualsevol altra.

        Un amic que està trist i decebut i que no sap què fer amb el seu futur perquè ha deixat de creure en el que creia de més jovenet, tot i ser bastant jove encara. Un dinar és l’excusa perfecta per poder-lo escoltar i, si cal, aconsellar.

        Un altre amic a qui costa vorer per circumstàncies ben variades, però a qui sempre tens ganes de trobar-te per a dinar i posar-nos al dia de les “nostres” coses.

        Una altra amiga que és capaç de deixar-ho tot sense pensar-ho ni un segon i recórrer centenars de kilòmetres per estar al teu costat en un moment molt complicat. Sopar amb tu i acompanyar-te però sense envair el teu espai.

        Un amic que en un moment donat i ja en pijama és capaç de tornar-se a vestir per vindre a acompanyar-te en un mal moment i sopar amb tu. A més de fer-te riure cada moment que pot, fent acudits ràpids cada vegada que et veu un poc fotuda.

        I així, moltes situacions més que poden acabar o no, a la taula d’un restaurant, però que reforcen l’amistat d’una manera inabastable perquè permeten converses tranquil·les i relaxades sobre tot, o sobre res.

        Vivim temps on la rapidesa ho és quasi tot, on se’ns exigeix, moltes vegades per a ahir el que podria ser per a demà, en lloc d’anar per la vida al nostre ritme, al de cadascú.

        Una altra parella d’amics que es planten al meu poble just el dia de l’apagada generalitzada i que com no podem dinar al restaurant, ens dediquen a gaudir de la nostra mútua companyia i a menjar olives i creïlles fregides a la terrassa de l’establiment i riure de la situació que no pot ser més “berlanganiana”.

        Eixe temps de qualitat pot sanar-nos anímicament i, per extensió, ajudar en la sanació física. És un temps necessari per a sobreviure en aquest món de falsedats en què vivim.

        Un amic que un matí ho deixa tot per una telefonada i acudeix al crit d'ajuda sense importar el que estava fent, amb l’únic objectiu d’escoltar i donar ànims al voltant d’un café amb llet a una terrassa d’un local una mica sòrdid, però que allà estem agafats de la mà i en silenci.

        Quan la tristesa acudeix a mi i es vol quedar, busque refugi en aquesta gent que sé que sempre està ací, que no em fallarà. Si no tenen temps el busquen. Si no tenen dies disponibles, els busquen baix les pedres. De la mateixa manera que ho faria jo per elles i ells, naturalment.

        Davant la fragilitat humana que patim totes les persones, un refugi segur sempre és eixe temps de qualitat amb la gent estimada. I una bona excusa per trobar-lo és davant la taula d’un restaurant on, la responsabilitat més gran que adquireixes, és la de triar què menjar o beure. La resta és temps de pau, temps de relaxació i d’escolta mútua, on, fins i tot, es pot detindre mentre dura una cigarreta.

        I l’abraçada del comiat, eixa que t’envolta i t’abriga i et dona forces quan creus que ja no en tens, però sí, sí que en tens i eixa abraçada et recorda que estàs viva i tens forces per a tirar cap endavant. Perquè les has recuperades al llarg del temps que qualitat compartit.

        La vertadera importància d’aquests dinars o sopars, no és per a res el menú, ni el restaurant, és la bona companyia i el temps dedicat a escoltar o parlar amb la gent amiga amb qui has decidit viure el moment. Ser capaç, tant de rebre la seua estima i d’assaborir-la, com de saber donar la teua en la mesura de les necessitats de l’altra persona.

        Un dinar sense una persona estimada que t’acompanye és, senzillament pitjor que dinar sola.

        Això sí, molta cura amb els dinars per interés, com el del “ventorro” que ja hem vist com va acabar, sense saber be, ni el mateix protagonista, el temps que va durar.