En el centenari de Francesc Candel

El passat 31 de maig Francesc Candel, valencià del Racó d'Ademús, trasplantat de xicotet, al suburbi de Barcelona hauria complit 100 anys. Segurament les institucions valencianes no ho celebraran, el PP i la seua crossa, els feixistes de Vox, no solen ser molt amics de commemorar efemèrides on homes o dones de la cultura siguen els protagonistes. Siga certa o no, ells, en escoltar la paraula «Cultura», fan bona, metafòricament, la frase atribuïda al nazi Goebbels i trauen a relluir la pistola, l’únic argument que els queda. Bufen mals vents per al món cultural, i menys encara si, com Paco Candel, has dedicat vida i escrits a defensar els més desfavorits per la vida i els immigrants, com va fer ell des de que va arribar, amb els seus pares, des de Casas Altas a les barraques del suburbi barceloní.

El meu primer contacte amb els textos de Candel es va produir a mitjans dels anys seixanta un dia en que, segurament en eixir d’una sessió de cinema del Artis vaig parar-me davant l’aparador de la llibreria Viridiana i vaig veure un llibre titulat Donde la ciudad cambia de nombre. Vaig entrar, el vaig fullejar i el llibre es va vindre amb mi a casa per formar part d’una biblioteca que, com a jove lector, estava començant a formar. En aquells moments no sabia qui era aquells Francesc Candel que signava aquelles pàgines on narrava la vida dels més desfavorits malvivint a una ciutat com Barcelona. Eren els emigrants andalusos i murcians que, fugint de la gana i de l'explotació dels cacics havien deixant terra i família per buscar un millor futur per ells i els fills a la gran ciutat. Molts d’ells de camí a Barcelona amb aquell tren que per aquí anomenaven 'El Sevillano', passarien per baix els ferros modernistes de l’Estació del Nord de València.

Però la vida no els anava a ser fàcil com després vaig descobrir amb la lectura de Els altres catalans publicat en març del 1964, en traducció de Ramon Folch i Camarasa en 1964 per Edicions 62. Max Canher, l’editor, volia que el llibre dugués per títol Nosaltres els emigrants, feia dos anys que la mateixa editorial havia publicat Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Però Candel va lluitar pel que el llibre es conegués com Els altres catalans perquè ell lluitava i va lluitar tota la seua vida perquè els emigrants també foren considerats catalans amb els mateixos drets i obligacions que els nats a Catalunya. El llibre fou tot un èxit, un dels més venuts aquells Sant Jordi, i tindria continuïtat amb diverses edicions o volums com Los otros catalanes veinte años después. Però també va tindre problemes, en aquells temps els textos encara havien de passar un comitè de censura que, en aquest cas, va excloure algunes pàgines com es pot veure en una edició dels Altres catalans, no censurada a càrrec de Jordi Amat.

Han passat els anys i els problemes continuen. La immigració ara té altres orígens, però el problema continua a les grans ciutats on la manca de vivenda ha fet rebrotat el barraquisme. Fa uns dies en aquest diari la subdirectora ho denunciava. Algú tindrà valor per trobar solucions o tornarem al barraquisme del passat?