Barris vulnerables: el cas del Raval en Algemesí

Entre altres barris o espais ‘amagats’ a l’opinió pública, el Raval d’Algemesí, llargament menystingut i ostentant el malaurat títol de ser un dels barris més pobres del país, ha alçat la mà com a una víctima més de la DANA.

En febrer vam fer una visita que no ens deixà indiferents. Més recentment, el 20 de maig es va celebrar un interessant debat a la sala del Patronat d’Algemesí amb una qüestió central: què es pot fer per salvar el barri. Un debat que, amb totes les respectives particularitats, podem estendre a altres indrets que van ser greument colpejats el proppassat 29 d’octubre. Caldria aclarir què entenem per barri a l’hora de qualificar determinades àrees de la ciutat. Si el carrer és ‘la prolongació de la casa’ (Jan Gehl) el barri representa la connexió entre la casa i la ciutat.

Encerclat pel riu Magre i per la línia de ferrocarril, el Raval està durament separat del compacte nucli de la ciutat. Els seus equipaments van quedar pràcticament destrossats. La seua configuració urbana, blocs dispersos molt envellits i només un carrer que es pot qualificar de tal. L’espai públic, desarticulat per una tipologia d’edificació poc favorable a la integració social, com és el cas dels blocs deixats caure, no té res a vore amb l’ambient urbà que es viu al poble. El perfil social, marcat per famílies en situació de vulnerabilitat, poc importa si en part són d’ètnia gitana o culturalment musulmanes.

No és suficient apostar per la sostenibilitat ambiental sense que vaja estretament vinculada a la sostenibilitat social. És a dir, no n'hi ha prou que les propostes eliminen els excessos, mesures de respecte al medi ambient, reduïsquen els impactes i incorporen els avanços en energia o residus. Resulta imprescindible comptar amb el foment de la cohesió, polítiques públiques per a proveir habitatge assequible; en definitiva, lluitar decididament contra la desigualtat i fer efectiu el dret a la ciutat.

Dels conflictes de 2005 a França, una revolta que va afectar nombroses ciutats en les seues zones més fràgils, barris amb greus problemes socials, recorde la resposta del sociòleg d'origen algerià Ahmed ben Naoum: “No hi ha fórmules màgiques, però segur que la solució no passa per l'autoritarisme que promou el Govern. Però li diré una que no passa pel terreny educatiu ni familiar, sinó per l'urbanisme. Cal eliminar els guetos i fer-ho sense complexos (…) els guetos només desapareixen d'una manera: fusionant-los amb la ciutat.”

Els avantatges de la ciutat europea compacta s’estan esvaint des de fa ja unes dècades per la proliferació d’urbanitzacions i polígons de vivendes disperses, provocada per l’extensió aclaparadora de l’ús de l’automòbil que fa servir una publicitat engalipadora. Ací una mostra de la marca Audi: ‘Búsquese una casa más lejos del trabajo’.

Tornant al barri del Raval, en el debat citat del dia 20 de maig, l’arquitecte Iñaki Romero va mostrar variades respostes per a la recuperació de barris en crisi en què ha treballat el seu equip, donant pas a un intens debat. Feu referència a diferents tipologies - barris antics del centre, suburbis, barris obrers, torres de pisos...- i no necessàriament àrees d'immigrants però sí amb problemes semblants com ara desocupació, fracàs escolar, drogoaddicció… També sectors socials amb nivell econòmic alt que decidixen viure en zones exclusives a penes sense equipaments i separats físicament de la ciutat, difícilment qualificables com a barris. Però esta és una altra història.

En el cas de la ciutat de València en tenim exemples variats. Cal recordar entre altres les pedanies del sud (La Torre, Forn d’Alcedo, Castellar-L’Oliveral...) greument danades (de DANA), i que va semblar que la primera autoritat municipal va tardar a adonar-se que també formaven part de la capital, i que ara proposa un nou ‘Plan Sur’. Ja posats a deixar caure ocurrències, per què no un ‘Plan Norte’ per a desviar el Carraixet?.

El debat sobre El Raval, del que es poden traure lliçons, resta encara inacabat. D’entrada, les seues condicions estrictament físiques no afavorixen una solució adient; calen, sobretot, propostes que trenquen la seua desconnexió física de la ciutat, a més de la protecció enfront de les crescudes del Magre. La connexió social amb el poble sembla més complicada i caldria saber si la gent n’està per col·laborar.